Una carta

Fa exactament cent anys, el 1924, una carta va fer decantar els resultats electorals al Regne Unit. Això, si més no, és el que sempre han cregut els laboristes, que es van veure perjudicats per la publicació d’una carta fabricada pels serveis secrets i publicada al diari conservador sensacionalista, el Daily Mail, just quatre dies abans de les eleccions. La carta era signada presumptament pel president del Comintern Grigori Zinoviev (un de tants bolxevics de primera hora que acabaria liquidat per Stalin). La carta era adreçada al Partit Comunista anglès amb instruccions d’influir en el Partit Laborista a favor d’establir relacions comercials amb el nou estat soviètic. Es donava per fet que el Partit Laborista tenia comunistes infiltrats i la premsa de dretes es va llançar massivament a fer servir la carta com a prova incriminatòria del “comunisme” dels laboristes. El mateix Zinoviev va enviar un telegrama en què negava l’autoria de la carta al cap de dos dies. El mal ja estava fet i les eleccions les van guanyar amb folgada majoria les dretes. Aquestes maniobres ressonen amb força en el clima polític que vivim ara i aquí al cap de cent anys. Aquests dies també hem tingut una carta sensacional, la de Pedro Sánchez, en què compartia els seus dubtes de si valia la pena seguir enmig d’aquest fangar. Els partits que li donen suport a Madrid es van afanyar a animar-lo a no tirar la tovallola per les burdes maniobres de l’extrema dreta. Cinc dies després, va decidir continuar. Al cap d’un minut, els mateixos partits que li demanaven resistir van començar a parlar de comèdia i a insinuar que la carta no era autèntica en el sentit que era una argúcia del president. La campanya electoral manava... Els historiadors diuen que malgrat la carta de Zinoviev els laboristes haurien tingut un resultat semblant. Aquest vespre, a la vista dels resultats, uns i altres especularan sobre l’efecte negatiu o positiu de la carta de Sánchez... Feina per als politòlegs del futur.