D’unes eleccions a les altres

En con­vo­car elec­ci­ons per sor­presa pre­tex­tant una nimi­e­tat, el MHP Ara­gonès tenia una fina­li­tat maquiavèl·lica, sor­pren­dre el seu prin­ci­pal adver­sari, Junts, sense pre­pa­ració i bar­rar el pas a una can­di­da­tura de país que com­petís amb els par­tits. El pla va fra­cas­sar estre­pi­to­sa­ment, com si l’hagués con­ce­but el seu pit­jor ene­mic. És cert que no hi ha llista de país (que, d’altra banda, tam­poc no era tan gran amenaça) i Junts no ha acon­se­guit una victòria tan rotunda com la que espe­rava. Però ERC ha sor­tit molt mal­mesa de la topada i, encara que el seu dis­curs con­ti­nua sent d’un tri­om­fa­lisme emba­fa­dor, sona a gori-gori.

El càlcul maquiavèl·lic de la con­vo­catòria no va pre­veure que la mag­ni­tud de la des­feta enge­ga­ria una implosió del par­tit que, en dos dies, l’escapçaria just a l’inici de la cam­pa­nya elec­to­ral al Par­la­ment Euro­peu, on els repu­bli­cans albi­ren una altra pata­cada. En un pri­mer moment, la direcció d’ERC va trac­tar de fre­nar el males­tar llançant als lle­ons el MHP Ara­gonès, tot can­tant-ne les llo­an­ces.

Cons­ci­ent que la natu­ra­lesa té por del buit, Jun­que­ras es va ofe­rir gene­ro­sa­ment a omplir la vacant del MHP dimis­si­o­nari en una epístola apostòlica als cata­lans que només es pot lle­gir en clau psi­co­a­nalítica. La comissió exe­cu­tiva es va reu­nir d’urgència per tallar la deriva popu­lista del seu pre­si­dent i va forçar-lo a accep­tar una sus­pensió de la pre­sidència a divi­nis, fins al congrés extra­or­di­nari que es va con­vo­car el 30 de novem­bre d’enguany. Igual­ment, la secretària gene­ral, Marta Rovira, es dona de ter­mini el congrés del novem­bre per a la seva dimissió. Men­tres­tant, el pre­si­dent suspès demana una moratòria a la sus­pensió per fer-se càrrec de la cam­pa­nya elec­to­ral euro­pea. Sem­bla que ningú no gosa dir-li que la seva direcció és la més segura garan­tia que els resul­tats seran encara pit­jors que en les elec­ci­ons del 12-M. Les euro­pees són elec­ci­ons de segon ordre, els ciu­ta­dans gai­rebé no s’hi impli­quen i la par­ti­ci­pació és molt baixa, però els repu­bli­cans no es poden per­me­tre una altra catàstrofe elec­to­ral com la de les autonòmiques.

Tan­ma­teix, l’home sem­bla imbuït de l’espe­rit de l’epístola, un mis­satge adreçat a tota la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya. No als mili­tants ni als elec­tors, sinó a tots els cata­lans, una mica a la manera vati­cana, com de pas­tor al seu ramat. El govern repu­blicà ha estat un gran avenç per a Cata­lu­nya, en tots els ordres. Autocrítica, gens ni mica. Inex­pli­ca­ble­ment (pot­ser per un error de comu­ni­cació), l’elec­to­rat ha donat l’esquena a ERC. Per tant, ERC ha de con­ti­nuar amb el pro­jecte. Aquesta seqüència pot sem­blar sense lògica, però tra­du­eix bé el con­tin­gut de l’epístola i explica per què la comissió exe­cu­tiva ha reco­ma­nat una mena d’excedència del seu pre­si­dent. Caldrà veure fins on arriba la sus­pensió pre­si­den­cial en uns moments en què s’ha de deci­dir entre dues opci­ons antagòniques, totes dues vàlides: un govern tri­par­tit o l’aven­tura que pro­posa Puig­de­mont d’un govern inde­pen­den­tista empa­rat en l’abs­tenció del PSC. S’entén que es tracta d’una decisió de llarg abast i no és clar qui pot pren­dre-la, si la comissió exe­cu­tiva sense el seu pre­si­dent o el pre­si­dent sense la comissió exe­cu­tiva.

Si Jun­que­ras es deci­deix pel tri­par­tit par­ti­ci­pant-hi direc­ta­ment, seria la fi de l’inde­pen­den­tisme per una estona i del pro­jecte de res­ti­tució del MHP Puig­de­mont, però també de l’anhel del repu­blicà d’esde­ve­nir pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Pro­ba­ble­ment explo­rarà una altra opció, pos­si­bi­li­tant la inves­ti­dura d’Illa, com reco­mana Joan Tardà, però man­te­nint-se a l’opo­sició. Aquesta solució, un govern en mino­ria PSC-Comuns comp­tant amb l’anuència dels inde­pen­den­tis­tes, tin­dria el suport de Madrid per mor de la sime­tria. Dis­po­sa­ria de 48 escons; al cap­da­vall, tretze més que els que dona­ven suport al dar­rer govern d’ERC. Això obli­ga­ria els inde­pen­den­tis­tes a actuar a l’una, cosa que no estan acos­tu­mats a fer i que pot­ser els vin­dria bé. Però és dub­tosa la via­bi­li­tat de la fórmula. És poc pro­ba­ble que els dos par­tits es resig­nin a per­dre durant qua­tre anys no sols els seus pri­vi­le­gis de l’spoils sys­tem on viuen, sinó també l’horitzó ideològic de la inde­pendència que, encara que no sigui un prin­cipi de la seva acció pràctica, en jus­ti­fica l’existència.