Competència per ser els millors

Podem lle­gir que exis­teix la millor cro­queta de per­nil del món. Des­co­nec si això repre­senta que algú –o uns quants alguns– ha tas­tat totes les cro­que­tes de per­nil del pla­neta i té claríssim que n’hi ha una que supera tota la resta. I que és exac­ta­ment aque­lla, no pas la que ha que­dat en segona posició. Fins on jo sé, no ha vin­gut a tas­tar les de la mare, així que, d’entrada, el rànquing em genera dub­tes. També hi ha qui explica que la millor truita de pata­tes es fa a Cantàbria, o podem tro­bar una llista amb el millor poble on viure, que pot­ser és el millor per qui ha sig­nat l’arti­cle però tinc la impressió que jo, allà, m’avor­ri­ria com una ostra, així que pot­ser en la meva clas­si­fi­cació sor­ti­ria com el més top per visi­tar però no pas per ins­tal·lar-m’hi. La cursa per cata­lo­gar el millor de cada casa ens ha dut també a igno­rar allò que con­tra gus­tos no hi ha res escrit i ara podem saber quin és el millor col·lagen segons l’Orga­nit­zació de Con­su­mi­dors i Usu­a­ris (OCU), el millor grup de música de la història, les millors saba­ti­lles per fer sen­de­risme, el millor trin­xat, el millor exem­ple d’art nas­sa­rita o el millor sos­te­ni­dor reduc­tor del món. I fins i tot a creure que dar­rere d’aques­tes llis­tes no hi ha cap interès comer­cial perquè, és clar, aviam qui és el guapo que con­tra­diu els supo­sats experts de cada àmbit. La dèria per poder pre­su­mir de ser el número u ens esquitxa a tots i cadas­cun de nosal­tres, que sos­pi­rem per tenir el millor fill del món –ja sigui perquè treu millors notes que la resta, perquè fa més gols que ningú o perquè menja com si s’apropés una guerra, men­tre sigui el pri­mer en alguna cosa– o per ser qui més pas­ses fa en vint-i-qua­tre hores. Sense pre­ten­dre-ho, com­pe­tim de retruc aviam qui és el més beneit.