Temps era temps que els ateneus, societats, biblioteques..., quan donaven cabuda a una presentació, debat, etc., disposaven a la tarima una taula rere la qual situaven cadires, tantes com culs de convidats havien de seure-hi per parlar. De cara a la concurrència, si esqueia, es cobria l’obertura del davant del moble amb un teixit que representava la senyera, o l’escut de la vila o l’entitat que donava cabuda a la convocatòria. Aquest drap amagava les cames dels actors de l’acte, que, capficats en les seves intervencions, a vegades les posaven de manera inapropiada: creuades de manera inversemblant; amb un peu a sota el cul si eren joves; si eren dones amb faldilla, indolentment obertes... A més, la superfície de la taula permetia maniobrar fàcilment amb el micro, el got i l’ampolleta d’aigua, i els papers i llibres que poguessin portar els interventors. Tot això era així des que, pel cap baix, les fotos vuitcentistes ho certifiquen. Però vet ací que la moda, potser copiada dels platós televisius que retransmeten debats culturals o guirigalls presidits pel Vázquez o l’Esteban, ha fet que des de fa uns anys gairebé totes aquelles entitats hagin anat substituint el format mobiliari que hem descrit per... butaques!, tantes com intervinents, moderador inclòs. I què ha passat? Doncs que hem vist escenes pintoresques amb el ponent fent equilibris impossibles amb el micro en una mà, el guió que s’ha empescat en l’altra i el llibre en què ha de llegir les cites escollides, obert sobre els genolls, en conjunt amb un aspecte similar als equilibristes de circ que intenten mantenir-se damunt d’un tauló inestable sobre d’un cilindre. Sovint acaba caient una cosa o altra –el paper, el micro o el llibre–, particularment quan l’atribolat orador busca una nova cita, preocupant-se per girar les pàgines; aquestes escenes causen angoixa a la concurrència, que presencia amb l’ai al cor les interrupcions del fil argumental que tractava de seguir. Afegim-hi que les dones que vesteixen faldilla, avui generalment prou curtes, durant l’horeta que dura l’efemèride acaben canviant el creuament, ja preventiu, de cames unes quantes vegades i ofereixen involuntàriament al públic uns quants Sharon Stone, això sí, presumptament amb les calcetes posades.