Abraçades al pati del Congrés entre els diputats de Junts i ERC després de l’aprovació de la llei d’amnistia. Minuts abans, a la cambra, tant Gabriel Rufián com Míriam Nogueras havien exhibit un to de treva entre les formacions independentistes, després de mesos de batalla per apropiar-se el relat de la victòria. Feia temps que no s’exhibia aquesta mínima sintonia. El que s’aprovava bé s’ho valia. És evident que en l’ambient també planava el resultat de les eleccions del 12-M, les negociacions al Parlament i la convocatòria europea. No era moment de trepitjar cap ull de poll. Ja hauria estat el súmmum! Però encara que hagi estat a contracor, la llei d’amnistia és l’exemple evident que la unitat és l’únic camí a seguir. Fins i tot en una negociació com aquesta, en què cada formació ha anat per la seva pròpia via, molt diferents però malgrat tot paral·leles, i en què la rivalitat s’ha portat a extrems insospitats pel sol fet d’apuntar-se el punt que donava el partit. Fins i tot així, enmig d’aquesta batalla per veure qui era més independentista, compartir un mateix punt d’arribada ha estat la palanca per forçar un partit socialista gens procliu a tirar endavant la iniciativa. Si utilitzant només a mitges l’arma de l’estratègia compartida ja s’assoleixen victòries d’aquesta envergadura, fins on podríem arribar amb una aplicació plena?

Deia Rufián que l’amnistia, que ara haurà d’afrontar un dur periple judicial, no és un punt final, que hi havia una propera parada, que és el referèndum d’autodeterminació. I Nogueras, per la seva banda, assegurava que la lluita continua i que abraçar la independència depèn dels catalans. I jo li puntualitzaria: dels partits catalans. Si deixen de banda aquest afany de voler escriure la història i ser-ne protagonistes, quan seran les properes generacions les que posaran lletra als nostres fets i ens posaran al lloc que pertoca. I si deixen de banda el rèdit a curt termini, perquè és evident que, més que ampliar la base, el que fa és buidar de vots independentistes les urnes.