El maig s’ha endut Nora Cortiñas, i el món sencer hauria de plorar aquesta pèrdua. Coneguda com a Norita, era l’última supervivent de les Madres de Plaza de Mayo que van lluitar fins al darrer alè per la democràcia i els drets humans a l’Argentina. Ha mort als 94 anys, amb una vida de lluita i patiment pel segrest a Buenos Aires del seu fill de 24 anys que pertanyia a la Joventut Peronista. Un dels 30.000 desapareguts de l’última dictadura argentina que ara el negacionista Javier Milei posa en dubte. Norita era militant no només de la seva lluita, sinó de totes les lluites de l’Amèrica Llatina pels drets humans i de totes les lluites del món per la democràcia, també la nostra. L’any 2019 va visitar Jordi Cuixart a la presó, es va trobar amb entitats catalanes de defensa dels drets humans i va participar en un acte d’Òmnium Cultural sobre desobediència civil. D’aquella visita l’entitat en va fer un documental que val la pena recuperar. Aquesta madre de tantes batalles ens ha ensenyat que la causa dels drets humans és la més universal de totes. Amb el mocador blanc al cap, Norita era la imatge de la dignitat davant la barbàrie, de la justícia davant els crims d’estat, el símbol de la solidaritat universal i un exemple de la lluita de tantes dones extraordinàries que han fet un món millor, plantant-se davant de la Casa Rosada i de qualsevol govern amb el cap ben alt i sense por perquè, havent perdut els fills, ja no tenien res més a perdre.

Avui la madre ja no hi és, però ha deixat milers de fills i sobretot filles que faran perviure el seu llegat, a l’Argentina i també a Catalunya.