Hi ha qui encara se sorprèn que sigui motiu de satisfacció veure arribar una dona a cotes de poder tradicionalment reservades als homes. Com Claudia Sheinbaum, flamant presidenta electa de Mèxic, que ha celebrat en clau de gènere la seva gesta. És veritat que el que compta a l’hora de jutjar un governant són les seves accions en l’exercici del càrrec, i no pas circumstàncies alienes. I és veritat, també, que una dona no és per se cap garantia de res, com tampoc ho és cap home, no cal ni dir-ho. Som iguals de competents o incompetents i, en conseqüència, tant un president com una presidenta ens pot entusiasmar o provocar rebuig. Però no podem ignorar que trencar sostres de vidre i ocupar les màximes instàncies del poder polític té una altra lectura vinculada a la lluita per assolir la tan anhelada igualtat. Per això, és comprensible que, per impuls, per solidaritat de gènere o digueu-ne com vulgueu, tendim a alegrar-nos quan una dona arriba a presidir un país. Que més dones assumeixin posicions de poder hauria de formar part de la normalitat democràtica, encara que no sempre ens agradarà la titular, això ja ho sabem, d’exemples no ens en falten. Les combatrem políticament, igual que faríem amb els seus homòlegs masculins. Ni més ni menys.