L’espectre de la puta “mili” recorre les cancelleries europees i els ministres de Defensa es posen a la boca la paraula guerra amb una tranquil·litat que fa feredat. En parla en Josep Borrell: “Estem al límit d’una guerra, enmig un cercle de foc”; en parla la Margarita Robles: “L’amenaça de guerra és total i absoluta”; la prepara l’Emmanuel Macron, la veu a venir l’Olaf Scholz... I no ens enganyem, si la febre bel·licista es va encomanant d’un país a l’altre i tots els executius enforteixen els seus pressupostos per comprar tancs i míssils no és només per donar una alegria a la indústria de la mort, és perquè alguna dada deuen tenir sobre la taula dels búnquers que els fa témer la imminència del desastre. Justament ara que es commemoren amb faramalla militar els vuitanta anys de la carnisseria d’Omaha Beach. La immediata conseqüència d’aquesta escalada només verbal –de moment i mentre no s’escampi la taca ucraïnesa– és la recuperació del servei militar obligatori, una mesura que ja s’ha posat en marxa per exemple al Regne Unit. Si mai s’arriba a plantejar aquí serà el moment de recordar el cas de l’amic Pepe Beúnza, el primer objector de consciència per raons polítiques sota el règim franquista, en una època en què només es negaven a ingressar al quarter els testimonis de Jehovà. La seva resistència moral li va costar tres anys de presó. Prevenint el pitjor, ja podem treure la pols del seu record i les teranyines del seu exemple. Perquè aquesta seria la penúltima putada per a tota una generació sense sort. Als nostres joves els impedim independitzar-se dels pares fins que ranegen els quaranta, no tenen feina a la vista i, encara amb el xumet a la boca, els hem fet addictes a les pantalles, com si la pel·lícula Brazil de Terry Gilliam s’hagués fet realitat i hi visquessin a dins. Per acabar-los d’amargar només cal que ressuscitem la “mili”. Faran falta molts Pepe Beúnza.