En la seva biografia de Maria Antonieta, Stefan Zweig descriu de manera magistral la despreocupació amb què l’última reina de França s’entregava a l’existència frívola de Versalles aliena als corrents de fons que l’havien d’arrossegar al seu tràgic destí. Des del refugi daurat de palau, dels miralls i els luxes rococó, de la decadència i la buidor cortesanes, Maria Antonieta no percebia la remor sorda de la còlera, el rugit de la revolució que s’estava covant a París. Per Zweig, el gran error de l’antiga princesa austríaca va ser no saber llegir els senyals del seu temps, els que anunciaven ja la fi sagnant que esperava l’antic règim i el naixement d’un nou ordre igualitari. La humanitat ha vist la caiguda de poders que semblaven destinats a perdurar per sempre, imperis que devien mostrar signes de declivi que els contemporanis de l’època tampoc van saber detectar. També el moment actual és portador de senyals de canvi que ens costa interpretar. Transformacions de tot ordre, guerres, desgavell climàtic i insatisfacció amb el món heretat i l’ordre que fins ara l’ha sustentat. Com l’ascens fulgurant, a la França republicana, de forces reaccionàries ignorants de la modernitat. Tot trontolla, tot avança desbocat sense que sapiguem ben bé cap a on.