Josep Rull va haver de patir l’angoixa de veure com el seu fill queia al terra visitant el seu pare a la presó i patint una forta commoció al cap. I que encara li discutissin el permís d’urgència per sortir de Lledoners i anar a l’hospital acompanyat de la policia. Quan anava a la Facultat de Dret de la UAB en un Citroën Dos Cavalls groc, on posava un casset dels Dire Straits i escoltava Sultans of Swing, segurament no imaginava que la passió per la política que el va fer ingressar a les Joventuts de Convergència, l’acabaria privant de llibertat. Si algú representa la injustícia de la presó pels fets de l’1 d’Octubre és ell. Que una persona com aquest terrassenc fos engarjolada de manera preventiva i condemnada a 10 anys de presó, sumant finalment més de tres anys entre reixes, considerant d’“especial valor probatori” no deixar atracar al port de Palamós el cèlebre Piolín, no sembla la decisió d’una dona amb els ulls tapats.

Poques persones generen menys anticossos en una política tan polaritzada com la que ara ens toca viure. Motiu que explica els vots de la CUP, però també d’ERC. I no crec que es pugui trobar en cap altre partit ningú que no consideri que té allò que amb Zapatero es va batejar com a “talante”. Però, al marge de la política, Rull és una persona educada. I independentment de si l’elecció de la mesa és l’última fogonada del procés, al marge de si prefigura res de cara a la presidència de la Generalitat, és una notícia agradable que sigui el nou president del Parlament. Pel seu to i perquè és bo que a les institucions hi hagi persones d’aquest perfil. I, al marge de la lectura política, i encara que a vostè li importi un rave el meu sentiment personal, me n’alegro per ell. Com a vallesà, pels amics que tenim en comú i com a bona persona. I m’imagino el que li va passar pel cap quan va escoltar el seu nomenament com a president del Parlament després d’haver viscut el que ha viscut.