No hi ha cites a l’Oficina d’Estrangeria de Girona per a la tramitació d’expedients. Bé, allà et diran que sí que en posen a disposició, però la realitat és que la xifra de cites que ofereixen és tan ínfima que, a efectes pràctics, és com si no n’hi hagués. Des d’aquesta oficina, argumenten que els falta personal perquè ningú vol venir a treballar a Girona i que, poc temps després de les nominacions, acaben renunciant a la plaça. Sorprèn. O potser no, i veient l’ingent volum de casos acumulats, amb uns retards que tripliquen els temps establerts per llei, el més lògic és marxar corrents.

S’excusen també amb el fet que els tràmits es poden fer via digital. Però ja sabem que això tampoc és del tot cert, o almenys no per a tothom: només poden fer els tràmits en línia aquelles persones que tenen certificat digital (i el saben usar). Aquest requisit exclou totes aquelles persones que no disposen, com a mínim, d’un passaport, que no són poques! I després hi ha la barrera tecnològica! Ai las! Quan presentes un tràmit a través de la plataforma habilitada, anomenada Mercurio, estàs sol davant el perill. No és una plataforma coneguda per ser fàcil o amable cap a l’usuari, i quan es tracta d’obtenir una residència –amb totes les conseqüències que això implica–, ningú se la vol jugar. Aquesta situació fa que la majoria de persones optin per pagar un professional (gestors o advocats, en el millor dels casos) que cobrarà el que vulgui perquè no hi ha cap barem de preus que ho reguli. Un tràmit que hauria de ser gratuït i atès per la pròpia administració es converteix, doncs, en una despesa significativa per a l’economia d’aquestes famílies.

Els serveis jurídics de les entitats sense ànim de lucre fan el que bonament poden per pal·liar aquesta situació, assumint una responsabilitat que no els pertoca, per no deixar ningú enrere. Sota el nom, cognom i DNI d’un advocat o advocada, pengen milers d’expedients que no pot desatendre i pels quals ha de respondre fins i tot en el cas que canviï d’entitat. No és just.