De la mateixa manera que als hospitals els malalts no es curen sols, als museus les obres d’art no es conserven i es difonen soles. Als museus hi ha gent que treballa per a les obres i per a nosaltres, els visitants. L’equip humà d’aquests equipaments és fonamental, però, exceptuant els museus grans (i d’aquests, tampoc no tots), la majoria són raquítics. Recordo una vegada que em va atendre un director de museu del sud del país al qual vaig proposar d’anar a fer un cafè per parlar distesament i va haver de tancar la porta amb clau perquè estava sol. Feia de director, vigilant i recepcionista. El nou Morera de Lleida va obrir al públic fa dos mesos i demà s’inaugurarà oficialment, però no serà cap dia de joia perquè li acaben de retallar el personal. Només començar l’aventura ja ha perdut un dels seus set treballadors, el que s’ocupava de la premsa. No és casual que es prescindeixi precisament d’aquesta figura, per pura ignorància de les feines que fa: proveir els mitjans de comunicació de tota la informació que necessiten per divulgar les activitats. Informació que, elaborada, acaba arribant als ciutadans i fa l’efecte crida per participar en la vida de la institució. El Morera s’ha passat dècades lluitant per tenir un edifici digne i ara ho haurà de fer per aconseguir els recursos necessaris per complir la seva missió. Si això no és injust ja m’explicaran.