Ni sé, ni sé si algú sap, quina ERC és ara mateix l’autèntica i genuïna i la que mana, ni si continua sent una, ni si en són cinquanta-una. És la de Marta Rovira, que és la cap formal però sotmetrà les decisions a consideració de la militància? O és, per tant, l’ERC de la militància la que mana ara mateix? O és la d’Oriol Junqueras, que ha dimitit per fer campanya per al congrés del novembre, però que s’ha mostrat públicament partidari de negociar amb Salvador Illa la investidura? O és la que a l’Ajuntament de Barcelona es va empassar el Valls i el Sirera, i fa ves a saber quant de temps que està amb un tracte emparaulat amb Collboni i embargat comunicacionalment fins passats el 12-M i el 9-J? O és la del Rufián especialment silenciós perquè les coses que diu de Catalunya no aixequin mala maror? “No me meto”, repetia a totes les preguntes. “Si hablo me montan un pollo increíble.” No ho sé. Veurem si la militància continua en la línia Besses - Rull i podem disfrutar veient la cara de Collboni quan li diguin que s’ho faci! No ho sé. Però déu-n’hi-do el camí fet si el pinxo Rufián no pot anar de perdonavides. Cada vegada que va contestar “No me meto” i la por que transmetia pel “pollo increíble” que li podien muntar era el meravellós pessigolleig d’una papallona a l’estómac. Alguna cosa fantàstica comença a passar a ERC. Tanta estima que en Gabriel ha agafat a Madrid, a la Vila i a la Cort, i a veure si es queda sense padrins!