En una benintencionada campanya a les autopistes se’ns avisa que no ens fiem dels desconeguts, ni que tinguin bones intencions: pot tractar-se de lladres que fan servir l’estratègia de la bondat per robar-nos. Sí, és depriment. Prou malalts que ja estem de la por a “l’altre”, aquest tipus de campanya ens deu tornar encara més recelosos, malfiats i suspicaços. ¿Hem d’acceptar, doncs, la terrible frase de Sartre, “l’infern són els altres”? Una anècdota recent, apareguda en una carta al director d’un diari, aporta un bri d’esperança. Resulta que una senyora de 90 anys caminava per la vorera del carrer Balmes de Barcelona amb una sabata descordada. De cop, una motorista sense treure’s el casc aparca la moto al seu costat, s’ajup, li corda curosament els cordons de la sabata i torna a pujar a la moto. La senyora no té ni temps de donar les gràcies a aquell àngel de la guarda motoritzat que l’acaba d’ajudar. L’interessant del cas és que l’apropament d’un motorista a una velleta ens porta de seguida al cap la imatge de l’estirada brusca de la bossa de la senyora. Potser calen campanyes, també, per reivindicar la bondat dels desconeguts. A la famosa obra de Tennessee Williams Un tramvia anomenat desig, la protagonista, Blanche DuBois, és una dona fràgil, una vídua tocada per problemes amb l’alcohol, una dona, en altre temps, atractiva i passional. La Blanche viu ara simulant com pot l’orgull i la dignitat d’una autèntica dama del sud dels EUA, però pateix el terror d’una bellesa en declivi malgrat les vestimentes patètiques que gosa posar-se. En realitat és una pària social, una dona sense sort que voreja la bogeria, però que, en un últim esforç d’autoestima, confessa al metge de la residència on ha anat a parar que ella sempre s’ha refiat de “l’amabilitat dels desconeguts”. Pobra Blanche, pensen molts, però també som molts els que volem creure que en aquesta afirmació hi ha un programa essencial i necessari que segueix vigent.