Una de les grans virtuts que tindrà la independència de Catalunya serà amnistiar els catalans de la injusta condemna que compleixen fa segles i que consisteix a conviure cada dia de la seva vida amb el saqueig econòmic, amb la catalanofòbia, amb el fustigament sistemàtic del català i amb la submissió política que els prohibeix decidir com volen construir la societat catalana i el progrés dels seus ciutadans. Tot, tot, tot, a l’empara i per la glòria d’Espanya. És el dia de la marmota, però sense Bill Murray ni Andie MacDowell, sense cap gràcia i sense final feliç. I dins d’aquest bucle fastigós, l’infrafinançament de l’anomenada comunitat autònoma ocupa un lloc destacat, no només perquè és profundament injust per a Catalunya i els catalans, sinó també perquè forma part intrínseca del modus vivendi de l’Estat, és estructural, és estratègic i és assumit i compartit alegrement, proactivament, per tots els beneficiaris d’aquest repartiment abusiu del pastís. L’Espanya de les autonomies s’edifica sobre el dèficit fiscal dels catalans, que ara són 22.000 milions anuals; fa deu anys, 16.000, i en fa encara més que s’endú del 8% al 10% del PIB català. Solidaritat, en diuen. Els falten els adjectius: abusiva, forçosa, eterna... Si fos solidaritat, no passaria del 5%, hauria ajudat durant quasi mig segle al desenvolupament i a l’autosuficiència d’altres territoris i cada cop seria menys necessària, però, d’això, res; Madrid és un forat negre, el drenatge imposat funciona la mar de bé i està demostrat que subvencionar cohesiona més que desenvolupar. Per això cada cop que algú insinua tocar una engruna del finançament de Catalunya, es dispara la histèria a les Espanyes. I apareixen els campions mundials del cinisme acusant Catalunya de voler privilegis, simplement per la defensa d’una certa proporció entre el que s’aporta i el que es rep. Per això quan Pedro Sánchez i Salvador Illa parlen d’un finançament just per a Catalunya sense sortir del règim multilateral de les autonomies, saps que t’estan mentint i et preguntes: “On és la boleta?” Diguin-ne concert, pacte fiscal, finançament singular o com els roti... L’únic canvi real és un acord bilateral, tenir la clau de la caixa i no dependre del que et donin i quan t’ho donin per garantir els serveis i el progrés social i econòmic, i per poder afrontar reptes de país tan transcendents com l’habitatge, l’educació i la immigració.