Just acabat de passar el solstici d’estiu, escampada la flama del Canigó arreu dels Països Catalans, enceses les fogueres, celebrada la revetlla de Sant Joan i amb la festa major de Sant Pere a tocar, ens aboquem de dret a l’estiu –la tronada al Mercadal de Reus n’és senyal inequívoc–, època, en molts casos, de vacances, lleure, relaxació...

Però a casa nostra –em refereixo a part de les comarques tarragonines– qui està de vacances des de fa massa temps és la pluja. En algun moment s’ha anat fent present ara aquí, ara allà; però allò de poder contemplar un bon ram “que eixampla el cor” –com descriu el poeta– no s’ha donat i la sequera persisteix.

Fins allà on conec, a hores d’ara, els pagesos no han pogut ni començar el torn de reg estival a les hortes de regants i s’ha anat directament a la figura de l’aiguader per repartir les minses quantitats d’aigua, cada quan sigui possible. A això s’hi suma la inquietud de seguir les previsions meteorològiques, tant de pluges com de temperatura, perquè si segueix sense ploure i el termòmetre persisteix a marcar graus elevats, l’avellaner, que és dels conreus més generalitzats, patirà.

Els pantans de Siurana i Riudecanyes estan buits: l’estat dels embassaments és d’un dos per cent i escaig i el paisatge, amb la serralada de la Mussara com a teló de fons i els seus boscos de pins i alzines, en altre temps d’un verd viu i fidel, està com apagat.

Quant als conreus, ara per ara són record els colors vius dels oliverars d’un verd dens, els dels avellanars amb tota la gamma cromàtica de l’halo verdosenc del borronar, del verd tendre de la brostada, del viu verd compacte de la fulla naixent, del verd lluent de la melassa –sàvia cuirassa contra el sol bleïdor de l’estiu– del verd mat del setembre quan ja han fruitat, del verd fosc quan el dia s’escurça, del marró verdosenc quan la tardor apunta i que porta a tots els torrats del món quan esclata. Molts d’aquests verds, que vaig descriure així fa uns anys perquè així els veia, ara són d’un verd cansat.

No ho afirmo per compartir una mirada estètica del paisatge sinó perquè se’m va fer evident, junt amb un ai al cor, en tornar fa uns dies de comarques properes al Pirineu on els boscos eren esponerosos, la vegetació ho envaïa tot i als rius hi havia aigua. En arribar al Camp, concretament a la vall de Vilaplana, l’Aleixar i Maspujols, se’m va anar imposant, per contrast amb els llocs d’on venia, que el paisatge, que tantes vegades he mirat i observat pels camins de la pintura i la literatura, i la vegetació i els conreus que, generació a generació, he vist vetllar, treballar i fruitar es veien cansats, estressats, apagats...

Sabem que la pluja sempre torna. Però també sabem que som bastant destralers en afrontar els problemes de cara, que alguns els neguen i que sovint se’n parla més que no s’actua. Per tant, toquem ferro, esperem la pluja i també, que no passi com diu la dita, que “quan va ser mort, el combregaren” dita que, per cert, ja ni té sentit per a molts ciutadans.