Hi ha homes de pedra picada, com aquest Joan Ballester i Canals, que acaba de morir. Ha mort, però sense cap esquerda. Res no havia aconseguit d’escrostonar els seus angles vitals, que feien perfecte escaire amb les seves idees.

De tant en tant, jo entrava a la seva llibreria del carrer del Consell de Cent –em venia de passada, cap a casa– des d’on havia posat en marxa la més incansable acció política a favor dels Països Catalans. La quantitat d’adhesius, de fullets, de llibres, de viatges, de contactes personals, d’operacions de tota mena que devem a Joan Ballester és incomptable, però penso que potser sí que hauríem d’intentar fer-ne un balanç complet. La crida que Ermengol Passola ha fet, des d’aquest diari, per a constituir uns Amics de Joan Ballester podria incloure –al costat d’activitats més “operatives”– la confecció d’un memorial detallat de totes les tasques darrera les quals hi havia l’impuls d’en Ballester. Concretar pot ser alliçonador.

Els qui vam començar a publicar llibres cap als anys cinquanta no podrem oblidar el desafiament públic que significà la famosa “parada del Diccionari” que en Ballester posà al carrer, dedicada només a llibres en català, ni l’aparició del primer mapa dels Països Catalans, ni tantes i tantes mostres d’un nacionalisme exigent, a prova de persecucions, de multes i d’incomprensions. Era impossible estar sempre d’acord amb un personatge del tremp i la contundència d’en Ballester, però em penso que també era impossible estar-hi en desacord, i n’hem tingut una prova en l’acte del seu enterrament: no tan sols hi eren els més “ballesteristes”, per dir-ho així, sinó catalans d’una àmplia gamma d’opcions polítiques que, en aquell moment de “la veritat”, no podien, en consciència, deixar de retre homenatge a les veritats fonamentals que Joan Ballester havia encarnat entre nosaltres. Joan Ballester ha estat, en certa manera, un profeta que feia por de seguir, per la duresa del compromís que demanava, i en la nostra feblesa volíem reunir-nos davant les seves despulles per reconèixer, almenys, que la diversitat de les nostres raons no podia negar la raó d’en Ballester.

També, des del punt de vista generacional, hi eren els vells lluitadors i una considerable i significativa colla de joves, dels quals cal esperar la definitiva embranzida del pensament d’en Ballester. Ell fou qui s’avançà a reivindicar l’existència dels Països Catalans, amb una energia que contradeia les nostres habituals “discrecions”, i la causa, doncs, que avui hi hagi un corrent polític que ha fet seva aquesta idea; encunyà també l’eslògan “entre tots ho farem tot”, convençut que entre quatre no farem res i que cal desconfiar dels qui –utilitzant diverses formes, brutals o subtils– sempre ens han volgut enganyar.

Joan Ballester no enganyava. Hem perdut un home decisiu, però no hem perdut allò que ell construí en la foscor: un lluminós, un sòlid punt de referència, un estel-guia per a la navegació d’altura.