La falta d’aigua és un càstig inhumà, una plaga de dimensions bíbliques, una mancança impossible de resistir. Però encara és més insuportable si el veí sí que en té, d’aigua. No fa ni quatre mesos, amb les conques internes de Catalunya sota mínims, aquí mateix vaig reclamar valentia al govern per afrontar les interconnexions que calguessin per tenir un territori amb més malla hidràulica, bo i saber que a l’Ebre dirien mil pestes de la idea. Allà cou, i molt, tant el PHN del PP que van aconseguir fer descarrilar com el minitransvasament que aporta aigua al Camp de Tarragona per –segons percepció d’amplis sectors ebrencs– alimentar el totxo, el ciment i l’especulació urbanística que beneficia uns pocs.

No tinc arguments per desmentir-los, si bé una oportuna vigilància dels fluxos d’aigua, amb fiscalització per part dels territoris, hauria de ser suficient per revertir aquests recels atàvics. Perquè ara, se’m fa inevitable preguntar-me si la gent de les Terres de l’Ebre creu que transferir aigua a l’embassament de Guiamets, al Priorat, és pecat mortal. Guiamets pertany a la conca de l’Ebre però, a diferència dels altres, no acumula ni un hectòmetre cúbic d’aigua. El Catllar, Siurana i Riudecanyes, que són de les conques internes, tampoc arriben a aquesta xifra. Tots quatre són embassaments relativament petits (al Catllar hi caben 60 hectòmetres cúbics quan al sistema Sau-Susqueda n’hi entren 384) o molt petits (els altres tres en sumen 27). Des de l’Ebre, a Mora la Nova, a la presa dels Guiamets, no hi ha ni 12 quilòmetres. I mentre l’immens Mequinensa (1.530 hectòmetres cúbics) està al 82% i Riba-roja (207) supera el 90%, al Priorat pateixen una sequera infernal i a Alforja (Baix Camp) reben l’aigua de boca des de camions cisterna. No ho entenc, i per molt arròs i molt delta que s’hagin de preservar –i s’han de preservar– en l’emergència les prioritats han de ser clares, i si entre catalans ens hem de poder mirar als ulls, la prioritat són les persones. Al Priorat són pocs –i per tant, tampoc gasten grans volums d’aigua– però són tan catalans com qualsevol empordanès, barceloní, pallarès o ebrenc i, a més, per a ells la dessaladora no és solució.