Aviat hi tornarem, a la caseta on fem veure que vivim al millor dels mons possibles, amb el nostre tros de gespa, la pineda al voltant i el caminet de sorra rere el codonyer que porta cap a la platja serpentejant entre tanques de rajola que delimiten jardins com el nostre, excepte que nosaltres no l’hem coronat amb cap àguila ni cap venus de pedra perquè encara tenim un cert sentit del ridícul. No és casa nostra; no ens ho podríem permetre. És la dels pares, la dels avis, la dels tiets, els únics que durant uns temps duríssims encara van poder agafar un tros de terra per quatre duros i aixecar-hi una casa al mig, sovint desdoblant-se els caps de setmana en manobres, fusters i electricistes, mentre les dones rostien quatre costelles a la brasa i la mainada corria amb la bicicleta o rere una pilota, per tenir un racó on somiar, ells també, que vivien al millor dels mons possibles. A l’exposició Subúrbia, del CCCB, hi ha una visió inquietant d’aquestes urbanitzacions que van proliferar sobretot en la postguerra americana, en el mateix moment que a la televisió triomfaven els serials que es desenvolupaven en cases semblants, encerclades per una tanca blanca i una mestressa somrient al llindar de la porta. Les nostres urbanitzacions residencials no són tan sofisticades: l’herència pagesa és massa forta perquè s’hi estengui el model ostentós de les McMansions i el culte als arsenals privats i a les màquines tallagespa. Però ja no responen tampoc a aquella crida idíl·lica de “la caseta i l’hortet”, sinó a l’estètica del neoliberalisme moral instaurat pels reportatges de crims.