Els qui hagin vist el debat de la setmana passada entre Joe Biden i Donald Trump estaran d’acord en què Biden va tenir una mala nit. Fins i tot els mitjans que han reclamat la renúncia del president (ni més ni menys que el The New York Times) reconeixen que va tenir una mala nit. També ho ha dit Barack Obama: una mala nit. I Gavin Newson, el governador de Califòrnia: “No gires l’esquena a algú per una mala actuació.” En la banda dels optimistes, la mala nit és només un episodi nefast, una anècdota, un accident. En el quarter dels pessimistes, la mala nit no és sinó la confirmació d’una lenta i continuada davallada intel·lectual i física. Totes les altres ensopegades del president al llarg dels últims mesos, els lapsus i els desequilibris, es van transformar, la nit del debat, en la confirmació d’una feblesa extrema que Trump, simplement, va deixar que fos notòria sense fer-ne massa sang o, en tot cas, sense recórrer en excés a la seva habitual burla despietada. El fet, però, és que el mateix Biden, l’endemà de la nit adversa, va actuar com una au fènix i, tot i reconèixer les mancances de la senilitat, va assegurar: “Sé el que sé: sé dir la veritat, sé distingir el bé del mal, sé el que milions d’americans saben: quan caus, t’aixeques.”

El dilema és saber si la catàstrofe és definitiva, si els estralls del debat han malmès els fonaments, si tot va ser un infortuni passatger o una calamitat permanent. Els experts asseguren que no és tan fàcil com sembla substituir un candidat en aquest moment de la pel·lícula i molts es pregunten – si és que la mala nit no va ser un infortuni casual – com és que una persona amb els notables dèficits que va ensenyar Biden pot, a hores d’ara, dirigir un país. El món està tan trasbalsat, assistim a capítols tan foscos, que ens acabem refiant – tot i la fragilitat – que hi hagi algú que sàpiga distingir el bé del mal. Amb això ens conformem: que una mala nit, la pot tenir tothom.