El 1842 Edgard Allan Poe va publicar The Masque of the Red Death, la famosa història d’un príncep i la seva cort que sobreviuen feliçment a una plaga mortal –la mort vermella– que assola tot el món. Ho fan tancats amb clau i forrellat en una abadia, on tenen prou recursos per viure de manera luxosa fent festes cada dia. El 1964 se’n va fer una versió cinematogràfica interpretada pel mític Vicent Price, que vaig veure de criatura als anys setanta en una televisió en blanc i negre. Com era de suposar, acostumada als dibuixos animats de la Heidi i el Lagarto Juancho, aquelles imatges em van provocar un neguit que encara ara recordo. Els estudiosos de Poe ens expliquen que la història tracta sobre la inevitabilitat de la mort. Quan ets petit la mort sona massa abstracta, per això a mi el que em va impactar va ser l’egoisme del príncep –que en els contes sempre era bo i salvava la princesa– i els seus amics i companys de festa. Com podien viure alegrement mentre tothom al seu voltant patia? Els records em retornen a la mort vermella davant les polítiques de la Unió Europa pel que fa als estrangers. El Pacte Europeu de Migració i Asil que es va aprovar l’any passat només se centra en l’òptica de la seguretat i criminalitza d’entrada persones que s’han jugat la vida fugint de casa seva, ja sigui per repressió, per bombes o per pobresa. I tot això és violència. No sabem ni quina és la xifra exacta dels que moren ofegats o travessant deserts, però es calculen per milers. I als que arriben a Europa se’ls considera “il·legals”. Des de quan una persona, un ésser humà, és il·legal? La idea de la Europa fortalesa es va estenent i va calant. Ara que l’extrema dreta de Le Pen ha guanyat la primera volta de les eleccions legislatives franceses i amb l’Hongria a Viktor Orban assumint la presidència rotatòria de sis mesos del Consell de Ministres de la UE, cal més que mai continuar lluitant contra els discursos d’odi i els estereotips. Aïllar-nos i mirar cap a una altra banda ens tornarà tan decadents com els personatges de Poe.