Lletra petita
Parlar, parlar i parlar
“Vaja, que potser els ciutadans i ciutadanes ens haurem convertit sense voler-ho en els darrers defensors del nostre principal signe d’identitat com a poble
Davant de determinades informacions costa mantenir l’optimisme, o, si més no, no deixar-se endur pel pessimisme més negre. El darrer informeCAT, la publicació anual de Plataforma per la Llengua sobre l’estat del català, no deixa massa marge per a la interpretació i presenta un escenari lingüístic que sense anar pel pedregar és molt a prop de l’abisme. La mare dels ous continua sent l’ús social de la llengua, que continua sent massa pobre i que en col·lectius com el del jovent es converteix directament en residual. Amb un marc legislatiu estatal en contra i una presència conqueridora del castellà en tots els àmbits, especialment els socials i els culturals, sembla que l’última esperança per mantenir el català recau en els mateixos parlants. Vaja, que potser els ciutadans i ciutadanes ens haurem convertit sense voler-ho en els darrers defensors del nostre principal signe d’identitat com a poble. Reconec que tanta responsabilitat em neguiteja, i molt, perquè malgrat els bons propòsits de viure en català les vint-i-quatre hores del dia confesso que és molt difícil fer-ho en un municipi com és el meu, marcat per un ús habitual, i sovint únic, del castellà i on l’alcalde fins i tot es fa traduir a aquesta llengua els missatges a les xarxes socials perquè està convençut que la majoria dels seus votants no l’entenen. O no el volen entendre, tot sigui dit. Em neguiteja, i molt, que parlar la meva llengua es converteixi en una lluita constant per no cedir davant determinades expressions de desconeguts que es mouen entre el desconeixement i el menyspreu. O que et pregunten deu cops què has dit. O que et diuen allò típic de que el català no serveix per a res. O que et recorden que és de mala educació no respondre en la mateixa llengua amb què se t’han adreçat, encara que faci quaranta anys que trepitgen aquesta terra. Em neguiteja, i molt, però també m’estimula a seguir-ho intentant, perquè de tant en tant, molt de tant en tant, algú que no esperaves et dona una sorpresa i et pugen els ànims de cop. I molt.
