Els catalans som romans?

Els que vam tenir la sort d’haver estat alum­nes del pro­fes­sor Modest Prats no obli­da­rem mai les seves clas­ses i les seves fra­ses lapidàries. Eru­dit i savi, era un plaer escol­tar-lo. “Una llen­gua és un dia­lecte amb un estat”, deia. “Sort en tenim, els cata­lans, que Pom­peu Fabra fos engi­nyer; si el dic­ci­o­nari i la gramàtica els hagués escrit segons quin poeta, encara estaríem dis­cu­tint si arbre s’escriu amb b o amb v”, afir­mava tot rient. “Josep M. de Sagarra lle­gia el dic­ci­o­nari com si fos una novel·la”; per això tenia tant voca­bu­lari, expli­cava.

Expert en història de la nos­tra llen­gua, tenia dues fra­ses que els seus exa­lum­nes també recor­dem: “La roma­nit­zació a Cata­lu­nya va ser pri­me­renca, intensa i de llarga durada. No s’ha de dir que els romans van arri­bar a Cata­lu­nya sinó que els romans vam arri­bar a Cata­lu­nya.” Afir­mava que la llen­gua cata­lana té molts punts de con­tacte amb els dia­lec­tes ita­li­ans i que, segons el roma­nista Germà Colon, és la llen­gua amb més mots d’ori­gen llatí després de l’italià. Estu­dis recents con­fir­men que el català té una simi­la­ri­tat lèxica del 87% amb la llen­gua ita­li­ana i una sem­blança menor amb altres llengües romàniques.

Els cata­lans som des­cen­dents dels romans de dife­rents orígens que es van esta­blir de forma mas­siva en aquest ter­ri­tori, molts d’ells després d’haver ser­vit a les legi­ons. La zona estava habi­tada per unes cul­tu­res ibèriques de demo­gra­fia exi­gua que van aca­bar assi­mi­la­des. La Gàl·lia, en canvi, va ser roma­nit­zada de forma més tar­dana i menys intensa. Fins i tot podem for­mu­lar la hipòtesi: Què hau­ria pas­sat si no haguéssim tin­gut la Pro­vença entre nosal­tres i el Pie­mont? Pot­ser ara for­maríem part d’Itàlia.

A Car­tes d’Itàlia, Josep Pla escrigué que “entre Cata­lu­nya i Itàlia els vin­cles de l’espe­rit i la sen­si­bi­li­tat són innom­bra­bles”. En des­tacà la cuina de l’oli, el gust pel bon cafè i el matri­ar­cat. Jo hi afe­gi­ria també la política: tenim en comú divi­si­ons, escis­si­ons, cre­a­ci­ons de par­tits nous, ensor­ra­ment de par­tits vells i no tan vells, i tot de tri­ful­gues cons­tants. Tots dos sis­te­mes polítics han estat sovint un veri­ta­ble gui­ri­gall.

A Itàlia, fa alguns anys, després de dècades d’un sis­tema de par­tits que no havia can­viat gaire des de la post­guerra, va haver-hi un gir radi­cal. La Democràcia Cris­ti­ana i el Par­tit Comu­nista pràcti­ca­ment van des­a­parèixer i van aparèixer noves sigles, com Forza Ita­lia, la Lega, o el movi­ment Cin­que Ste­lle. El nou ordre tam­poc va aca­bar de reei­xir. En aquest con­text, el 2012, Gior­gia Meloni va fun­dar Fra­te­lli d’Ita­lia. El 2013 es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons i va treure un 2% dels vots. El 2023 les va gua­nyar i Gior­gia Meloni ara és pri­mera minis­tra.

A Cata­lu­nya el sis­tema polític de la tran­sició també va trans­for­mar-se fa poc i van aparèixer nous par­tits, tant cata­lans com espa­nyols, i fins i tot un de neo­fran­quista. Aquest nou pano­rama ha anat per­dent cre­di­bi­li­tat si ens ate­nim a les xifres de par­ti­ci­pació de les elec­ci­ons d’enguany. El 2020, Sílvia Orri­ols va fun­dar Aliança Cata­lana. El 2023 va treure 1.806 vots a les elec­ci­ons muni­ci­pals. A les recents elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya, ha obtin­gut 118.302 vots i dos dipu­tats sense haver estat con­vi­dada a cap debat. Per poc no n’ha tret sis. Quan els votants dei­xen de con­fiar en els par­tits tra­di­ci­o­nals que els han dece­but una vegada i una altra, opten pels par­tits d’ordre. Va pas­sar a l’Europa d’entre­guer­res, va pas­sar a Itàlia l’any pas­sat i a l’Argen­tina aquest any i qui sap si pas­sarà a Cata­lu­nya. El temps i els votants ho diran.