Com et trobo a faltar

Mai hauria imaginat que pronunciaria aquestes paraules però és cert, et trobo a faltar tant que probablement ni imagines fins on arriba el meu sentiment. Una quantitat immesurable, de dimensions espacials. Com aquells petons que envies a les criatures i que pretens que arribin fins a l’infinit. Penso en tu en tants moments al llarg del dia que no puc negar que se’m fa estrany. Sobretot perquè cada cop que em venies a visitar, i ho recordo com si fos ahir, et maleïa i procurava tancar totes les portes amb baldó, i algun cop les precintava amb silicona, per veure si passaves de llarg. Era un cop a l’any, no més, però que feixuga se’m feia aquella trobada. Recordes, perquè segur que ho recordes, com se’m menjaven els dimonis? Cada cop que s’acostava un final d’any ja parlava de tu en totes les tertúlies que anava improvisant als parcs o a les botigues del barri, eres tema recurrent de sobretaula. Sempre per maleir-te, no t’equivoquis. Mai em quedava sola. Més aviat acostumava a trobar quòrum. Era molt difícil estimar-te, i, com més contacte, menys afecte. Per això mai vaig endevinar que arribaria el dia que m’empassaria les meves paraules. I per això ara, amb aquestes ratlles, em vull adreçar a tu, costa de gener. Abans m’aterrava la teva proximitat i aquí i ara penso que tant de bo poguéssim fer marxa enrere i tornar a aquells temps en què la majoria temíem l’arribada del nou any pel sobrecost que acompanyava les nostres vides, i prou. Però és que ara ja no estàs sola. Ara ens espanta la costa de gener, i la de març, i la de juny, i què vols que t’expliqui de la que ens cau al damunt al setembre o al desembre. Crec que ja fa temps que anem a ritme de pujada per mes. Per això enyoro aquells temps en què no competies amb ningú i en què, si més no, ens podíem sentir alleugerits cada cop que et deixàvem enrere. Ara, ja, ni tan sols això.