Es tracta d’ingenus o d’idealistes els que defensen que la política sigui clara i honesta. Però no pel coneixement de la realitat s’ha de deixar de reivindicar el joc net i la rigorositat en el funcionament dels partits. El desemmascarament del “pla B” d’ERC, a través del qual es duien a terme accions que alguns han volgut qualificar d’activisme o, fins i tot, d’innocents gamberrades, posa a la palestra un sistema conegut –i patit, no només per rivals polítics, sinó també per periodistes i mitjans– del qual s’ha defugit parlar amb subterfugis i temors. Aquest cas, el que fa és despullar una pràctica que no és nova ni tampoc és propietat exclusiva d’ERC. Però, certament, aquesta vegada s’ha fet públic els traspàs de límits incomprensibles i inacceptables. I l’intent de normalitzar-ho fa més greus els fets.

En un món digitalitzat i en què destriar la veritat de la mentida és cada vegada més complicat, s’ha aplanat el camí a l’exercici de plans B com a via per aconseguir un grapat de vots o restar-ne al contrincant. Anant, però, cada vegada més per la via del descrèdit i el joc brut. No són, en cap cas, ni gamberrades ni activisme. I si alguna vegada ho han estat, t’aboquen indestriablement, tal com s’ha comprovat, que la cosa se’n vagi de les mans, traspassant totes les línies vermelles del que s’hauria de considerar la dignitat política. És ingenu o idealista reclamar la fi d’aquestes pràctiques? Segurament sí. Bé ho sabem els que treballem o ens relacionem amb aquest món a diari. Però no ho és exigir transparència en els comptes dels partits polítics que s’alimenten en gran part de subvencions públiques i que per tant, fan i desfan amb els diners de tots, no només dels militants. No ho és reclamar que la investigació interna que està fent ERC vagi al fons de la qüestió i que es facin públiques les conclusions i les seves conseqüències. No ho és denunciar les males praxis i no normalitzar-les. I ves a saber si, així, acaba passant allò tan idealista, que és que la política en majúscules aflori. Que també n’hi ha.