Museus i ciutats

Els Mèdici eren una família poderosa a Florència durant el Renaixement. El 1560, Cosimo de Mèdici va encarregar la construcció d’un edifici per allotjar oficines de l’administració, i que es va anomenar gli uffizi (les oficines). Ja des de l’obertura, el palau va albergar també algunes obres de l’extensa col·lecció artística de la família. Al segle XVI es van començar a fer el que avui anomenaríem visites concertades de ciutadans que volien veure les obres d’art i finalment, al segle XVIII, va obrir oficialment al públic com un dels primers museus del món.

El va seguir el Louvre, que, després de la Revolució Francesa i de passar el rei per la guillotina, es va obrir al públic mostrant la impressionant col·lecció reial, i després l’Alte Pinakothek a Múnic, el Prado i la National Gallery a Londres. Així es va encetar la pràctica de veure obres d’art, que ha augmentat fins al dia d’avui, i els tipus de museus també s’han diversificat: ara n’hi ha de ciències naturals, d’esports, de tecnologia o d’arqueologia.

Ara mateix, per a una ciutat, tenir un museu emblemàtic o més d’un s’ha convertit en un reclam imprescindible per atreure el turisme cultural, més desitjable que no pas el turisme de borratxera, el sexual o el de només sol i platja. Fa tres dècades Bilbao era una ciutat industrial i grisa en la qual ningú no s’hi aturava llevat que fos per necessitat. Amb la inauguració del Museu Guggenheim ara fa 27 anys, juntament amb la neteja de cara del barri històric, Bilbao va deixar enrere la seva imatge negativa i ara forma part de circuits turístics que han donat un nou alè a la ciutat. Màlaga va seguir una política semblant i actualment compta amb uns 40 museus, que no està gens malament, entre els quals destaquen el Museu Picasso, el Museu Thyssen, el Centre Pompidou, o la col·lecció cedida pel Museu d’Art Rus de Sant Petersburg.

A Catalunya hi ha museus importants per les ciutats que els acullen; el Dalí de Figueres, el d’Art Medieval de Vic, el de la Tècnica de Terrassa, el Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú o el del Cinema de Girona en són alguns, sense oblidar el Museu del Barroc de Manresa, que s’acaba d’inaugurar, que segur que atraurà turistes a una ciutat fins ara poc visitada.

A la nostra capital, Barcelona, hi ha museus que valen molt la pena, encara que, siguem sincers, no tenim ni un Louvre, ni un Prado, ni una National Gallery. Caldria una política pública clara en aquest aspecte, i en les darreres dècades no ha existit; més aviat al contrari. Els darrers museus que s’han obert han estat fruit de la iniciativa privada, com el MOCO, el Museu de l’Art Prohibit o el proper Museu Carmen Thyssen. L’any 1995 l’Ajuntament de Barcelona va desmantellar el museu dedicat a l’artista olotí Josep Clarà, va dispersar la seva obra, i el seu taller i el jardí noucentista van ser destruïts: vergonyós. D’altra banda, l’anterior govern municipal va oposar-se a la construcció d’un museu al port que hauria estat subseu d’una de les pinacoteques més grans del món, l’Hermitage de Sant Petersburg, amb un atractiu projecte de l’arquitecte japonès Toyo Ito. Hauria pogut esdevenir un emblema de Barcelona com ho ha estat el Guggenheim per a Bilbao.

Així doncs, Barcelona es va carregar el Museu Clarà i ha rebutjat un museu que hauria estat un símbol per a la ciutat. Això sí: fa poc es va obrir un Museu de Belén Esteban (la princesa del pueblo) al barri de Sant Andreu. Impressionant. En lloc d’atraure el turisme cultural, atraurem el turisme Tele 5.