Les transicions i els seus líders

Lech Walesa era un electricista polonès que el 1980, sota el règim comunista, va liderar una protesta a les Drassanes Lenin de Gdansk. El que va començar com una vaga pels drets laborals i el preu dels aliments va actuar com una guspira en un barril de pólvora: les protestes es van estendre per tot Polònia, un suposat paradís per als obrers que ho era tot menys això. Les vagues van agafar a contrapeu un govern que, sense cap credibilitat ni legitimitat, va optar per la repressió. Va implantar la llei marcial i va empresonar els líders revoltats, entre ells el mateix Walesa. El 1983 va ser guardonat amb el premi Nobel de la pau, que no va poder recollir perquè no el van deixar sortir del país. Les protestes van continuar sota la bandera del sindicat clandestí Solidaritat, fundat pel mateix Walesa, i, davant la pressió interna i internacional, el govern va acceptar fer unes eleccions “semilliures” el 1989, en les quals al Partit Comunista no el va votar ni Déu. Això va suposar la fi del comunisme a Polònia i també a altres països, on la gent va creure que la fi dels seus règims era possible, i els governs van anar caient com un castell de cartes. El líder de la revolta polonesa durant la dècada dels 80 va esdevenir el primer president democràtic, de 1990 a 1995. Després va perdre les eleccions i la seva carrera política es va acabar. El llegat de Walesa, però, és indiscutible: va liderar la fi del comunisme i Polònia va esdevenir un país democràtic que després es va unir a la Unió Europea i ha prosperat econòmicament i social.

Adolfo Suárez era un advocat que va fer una discreta carrera política durant el franquisme. El 1976, designat per sorpresa president del govern després de la mort del dictador, va pilotar la transició amb una habilitat i astúcia que pocs haurien tingut. Va aconseguir que les Corts franquistes es fessin el harakiri i aprovessin la llei per la reforma política, va legalitzar el PCE, va reconèixer Josep Tarradellas com a interlocutor polític, va impulsar la constitució de 1978 i va guanyar dues eleccions sota les sigles de la UCD, tot plegat enmig d’una crisi econòmica galopant i atemptats d’ETA a tort i a dret. Va ser president del govern fins al 1981, quan va dimitir pels atacs continus des de les seves pròpies files, tot demostrant la frase de Churchill “Els adversaris són als altres partits; els enemics els tenim al propi partit.

Va tenir un relleu accidentat amb l’intent de cop d’estat d’Antonio Tejero i després va fundar un nou partit, el CDS, que va tenir uns resultats molt discrets comparats amb els èxits anteriors. El 1991 es va retirar de la política. El seu paper va ser cabdal per haver comandat la transició en pocs anys i sense una guerra civil. Malgrat haver-hi violència, no va ser comparable al conflicte dels anys 30.

Walesa i Suárez van ser dos polítics que van conduir de forma hàbil el pas de la dictadura a la democràcia i han tingut un reconeixement simbòlic posterior: els aeroports de Gdansk i de Madrid porten els seus noms. El seu llegat no és perfecte, ja que Espanya i Polònia són països que han mostrat certs trets autoritaris, però és indubtable que van deixar un país molt millor del que van trobar. Curiosament, tots dos van estar només cinc anys al poder i després van esdevenir cadàvers polítics. Quina trista conclusió: aquells dirigents que transformen i fan avançar un país sovint acaben llençats a la paperera mentre una gernació de polítics mediocres que gestionen malament els governs sobreviuen durant molts anys agafats a la mamella del poder.