Joan Tardà m’ha semblat en moltes ocasions un geni, per més que quan s’accelerava no era estrany que les digués de l’alçada d’un campanar. Fins i tot quan les deia grosses, moltes vegades se li podien entomar perquè les deia amb gràcia. Ara no m’atreviria a dir si el veig com un geni en hores baixes, o com algú que fa el que sigui per salvar la pell d’un amic, o si simplement s’ha bunqueritzat per no acceptar el fracàs de 12 anys de protagonisme. Vagi per endavant que estic molt d’acord amb ell amb la qüestió dels cartells de falsa bandera. N’hi ha per agafar pel coll més d’un, concretament tots els que s’hi van untar. Tant els que ho van idear. Com els que ho van manar. Com els que ho van realitzar. Com els que ho van tapar i ho tapen. Més enllà d’aquesta coincidència de criteri, trobo que Joan Tardà desbarra i repapieja tant amb l’anàlisi dels tres clatellots electorals rebuts, com amb la proposta de resolució de la crisi d’ERC, com amb la formació del nou govern de la Generalitat. Segons ell, el junquerisme que han professat aquests darrers anys és la millor estratègia, Junqueras és el líder indiscutible, s’ha d’investir Salvador Illa i ERC se n’ha d’anar a fer oposició. Segons ell, no fer això és fer “taula rasa” i fer taula rasa és “infantilisme polític”. Com David Madí, Joan Tardà se sent en un altre nivell que les criatures no entenem. Infantil no m’emprenya ser-ho, però em fot por la gent que es creu en un altre estadi.