Discutint tot el sant dia

Arri­bes tan espre­muda a la nit que només, amb una mica de sort, tro­baràs una petita escletxa per pro­me­tre’t a tu mateixa que l’endemà serà dife­rent, que t’espera un dia més plàcid i que et con­cen­traràs només en els moments bonics per no por­tar el des­gast fins a l’exte­nu­ació. Et vols convèncer que serà així per mirar de remun­tar l’ànim però sobre­tot perquè intu­ei­xes que a aquest ritme tindràs un tro­pell. Però l’endemà res no can­via i d’ençà que et lle­ves fins que caus ren­dida empal­mes dis­cus­si­ons amb els fills. Una dar­rere l’altra, ben engan­xa­de­tes, no sigui que si et prens un des­cans per­dis la forma: baixa el volum del mòbil que aquest imbècil que escol­tes em fa venir ganes d’infli­gir un cop de puny –i ara mateix tu ets qui tinc més a prop–; endreça la teva habi­tació o paraula que un dia ho llenço tot i t’hauràs de ves­tir amb bos­ses d’escom­bra­ries; però ara per què et men­ges un paquet de gale­tes si t’acabo de dir que dinem d’aquí a cinc minuts; baixa els peus de la cadira, que només t’ho he repe­tit 350 mili­ons de vega­des durant l’última set­mana; què dian­tre fa la tova­llola mullada a sobre del llit?; lle­geix una mica, bonica, ni que sigui per tro­bar-me recep­tiva quan vin­guis a dema­nar-me diners; què coi fas dema­nant hora al per­ru­quer si hi vam anar la set­mana pas­sada, et pen­ses que em rega­len els diners?... I des de pri­mera hora que entres a la roda dels hàmster de la qual no surts. Ni recor­des quan va ser l’últim cop que vas pas­sar un dia sen­cer sense dis­cu­tir-t’hi. Fa tant que pot­ser els tenies encara a la panxa i per això ho has des­ter­rat. Res­pi­res pro­fun­da­ment i inten­tes posar el comp­ta­dor a zero, a veure si te’n surts. Que l’estiu és molt llarg i encara hem de pas­sar mol­tes hores frec a frec. Hi abo­ques esforços, fins que t’arriba un mis­satge al mòbil que et con­firma la cita del nen amb el per­ru­quer per a aque­lla mateixa tarda.