“Vivim en un teulat de vidre tan fràgil que podem fer saltar una espurna en qualsevol moment.” Són paraules del president de Càritas Catalunya, Francesc Roig, en la presentació de la memòria 2023 de l’entitat social aquesta setmana. Ell fa referència explícita a la situació extrema de vulnerabilitat que afecta cada cop més persones al país i que s’enquista en determinats col·lectius. Col·lectius empobrits que s’han de buscar la vida i que engreixen una economia submergida coneguda però contra la qual no es pot o no es vol lluitar amb prou garanties d’extingir-la. Una economia submergida que, a parer de Roig, té la capacitat de fer de mur de contenció contra la més que probable revolta social que hi hauria si desaparegués. Les revolucions, recordem-ho, també s’alimenten d’aquells que no tenen res i, per tant, res a perdre. La pobresa en un món com el nostre té tantes cares que sovint ens és més fàcil reconèixer-la només en els estereotips. La dona –sovint estrangera– que demana a la porta del súper, el rodamón que fa de l’espai destinat als caixers automàtics la seva llar, els nois joves acabats d’arribar a la terra de les oportunitats que ni és tal i que els rebutja mentre se n’aprofita... Però, seguint el discurs i l’experiència de Càritas, a la pobresa la tenim tots molt més a prop del que volem creure i la podem veure en l’amic que acumula deutes pendents, en el conegut que s’ha quedat sense feina a una determinada edat i a qui se li acaben les esperances de trobar-ne, al familiar que es va embrancar en una hipoteca que ha deixat de ser assumible fa temps o en el veí jubilat que carrega una bossa mig plena dels productes més econòmics. La pobresa, ara mateix, ha deixat de ser infreqüent, però sí que crida l’atenció que aparegui cada cop més entre els infants i els joves. Infants i joves que nodreixen una ciutadania que se sent rebutjada i que acumula rancúnia. Infants i joves que també seran cridats a construir la societat del futur, de la qual, però, mai no se n’han sentit part.