Ingrid Guardiola culmina l’assaig L’ull i la navalla amb el reconeixement de tots aquells que van dir “preferiria no fer-ho”. L’expressió “preferiria no fer-ho” fa referència al relat Bartleby, l’escrivent, de Herman Melville. En aquest lacònic “preferiria no fer-ho”, sostingut pel modest copista que es nega a fer unes feines determinades a l’oficina d’advocats de Wall Street on treballa, Ingrid Guardiola hi destaca un no productiu. En paraules seves: “En la lògica del no, la cultura es manifesta com una forma de resistència, de contestació estètica, ideològica i moral.”

És agradable, dolorós i imprescindible (tot al mateix temps) passar la mà per la superfície rugosa de la realitat i percebre els nusos on s’entrecreuen la moral individual amb les inèrcies sistèmiques. Per transmutar-ho a la manera de l’existencialisme: com que a cada pas estem obligats a decidir, també estem condemnats a ser lliures. Heus aquí una paradoxa que fertilitza la condició moral: no som lliures de poder deixar de ser lliures. D’això se’n diu restituir els atributs de la persona, de la persona que no té un destí predeterminat per forces sobrenaturals, de la persona que des del nucli radical de la seva individualitat és capaç de contestar el sistema (àlies el capitalisme, el socialisme, o l’isme que sigui...).

Tant a un nivell macro (és a dir, polític o institucional) com a un nivell micro (és a dir, quotidià), cal retre un homenatge constant als que són capaços de dir “preferiria no fer-ho”, avantsala del “no ho faré/no obeiré”. Preferiria no haver de complir una ordre destructiva, no corrompre’m, no fer befa dels vulnerables precisament perquè són vulnerables, no explotar els treballadors, no fer una exhibició maligna de la sobirania territorial tot enviant demòcrates a l’exili, no fer abús de la meva autoritat, no tractar les persones com si fossin un instrument... La passivitat tan activa del “preferiria no fer-ho” és el camp moral que pot civilitzar-nos en un sentit ple.