Tinc el canell espunyit. Feia temps que no em passava. No cal ni anar al metge, de moment. Un canell espunyit es cura sol si l’embenes uns dies. Se l’ha de deixar reposar. Esperem que sigui com abans.

–Abans? Abans de què?

Ja hi tornem. Vull dir quan la gent s’espunyia, i tenia penellons als dits, al nas, a les orelles… Quan les criatures es migraven i s’enaiguaven, quan els treballadors patien de feridura, o s’espatllaven. Quan anaven al metge perquè tenien mal de rei, dolor de costelles, aigües de pit, mal de l’ànima, clorosi o febres terçanes. Patien de destrempament, cobriment de cor, flux de sang, tabardillo...

–Perdoni, però no sé de què em parla. Què són totes aquestes suposades malalties? M’ho pot traduir una mica?

No sé pas si en seré capaç. N’hi ha alguna que és força clara. Del que en deien feridura ara en diem ictus. Mal de rei era una manera planera de parlar de la sífilis, vostè ja entendrà per què. Tabardillo era el nom de la febre tifoide. Febres terçanes era el terme per referir-se a algunes formes de malària. Tot això, quedi clar, ho dic des del meu profund desconeixement de la medicina, tant antiga com moderna.

–I doncs, per què s’hi fica?

Perquè m’agraden les paraules i mirar d’entendre’n el significat. Veu? Migrar. Vostè sap què és migrar? No ho sap. I no té res a veure amb cap canvi de país (que seria una altra accepció). Miri, si un nen de la postguerra menjava pa blanc davant els companys d’escola, els companys es migraven, envejaven la seva sort. Ho entén? I és possible que algun s’enaigüés (tristesa, desgana, esllanguiment). I sap com es curava l’enaiguament? Jo recordo dues maneres populars. La primera era fer-se senyar per una persona que estigués preparada, una mica curandero, una mica bruixa… L’altra, anar a la vora d’un riu o un rec i tirar pedretes a l’aigua… Potser també calia resar alguna oració.

–Calli, calli, que acabaré patint un cobriment de cor.

Per si de cas, no se m’espatlli. Que hi deu haver pocs curanderos per posar-lo a to.