“Tinc unes ganes immenses de canviar les coses.” Així acabava l’entrevista que li vam fer a Berta Sureda, la tardor del 2015, Jaume Vidal i jo mateixa. Sureda, que va morir el mes passat, va ser l’aposta de Barcelona en Comú per liderar les polítiques culturals de la capital catalana. El sector, que la coneixia bé, estava il·lusionat amb el seu projecte. No em paren de recordar aquests dies de dol l’acte en què va presentar el seu programa i la van aplaudir amb un entusiasme que ni en el millor dels somnis ha rebut cap dels seus successors, fins al darrer, que ja és d’un altre partit i té una idea oposada del model cultural que necessita Barcelona, i a fe de déu que l’està aplicant i sense aquella virtut que tenia Sureda: saber escoltar. Ras i curt, Sureda volia privilegiar la cultura independent que experimenta i s’arrisca a la comercial i mediàtica, rescatar el teixit de base, introduir la ciutadania en les taules de presa de decisions de les institucions i, sense por, dinamitar l’Icub com a déu totpoderós en què s’ha acabat convertint. Els seus, neguitosos, la van bandejar ràpid. L’esperança d’un canvi radical va durar poc. No calia estar d’acord al cent per cent amb ella per adonar-se que era algú que realment creia en el potencial cultural de Barcelona ombrejat pels qui l’instrumentalitzen en benefici propi.