El 17 d’octubre de 1977, el BOE va publicar la llei d’amnistia. En aquell moment, l’efecte immediat de la mesura va ser la llibertat de milers de presos polítics i represaliats per la dictadura, que van poder reprendre les seves vides i decidir si continuaven, o no, l’activitat política. Va ser un moment d’alegria col·lectiva que va deixar poc espai per a reflexions de futur aleshores inimaginables. Va passar el temps i, al cap d’uns anys, va quedar clar que l’amnistia del 77 havia eliminat, efectivament, els delictes que la dictadura aplicava contra la dissidència, però encara va ser més evident que el franquisme s’havia autoamnistiat delictes que la justícia internacional considera imprescriptibles perquè tenen caràcter de crims contra la Humanitat. Des d’aleshores, organitzacions com Human Rights Watch, Amnistia Internacional o l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans han reclamat a Espanya que derogui aquesta llei per poder jutjar assassins, torturadors i genocides franquistes. I la resposta sempre ha estat negativa; la cobertura dels criminals de la dictadura és eterna.

Mig segle més tard, l’Estat espanyol està utilitzant la mateixa tècnica. Prop de cinquanta policies han estat amnistiats –de cop i en silenci– de la seva brutalitat en el referèndum de l’1 d’Octubre, més policies que independentistes. I la mateixa llei servirà per exonerar qualsevol responsable polític espanyol que en el futur pugui arribar a tenir algun problema en les instàncies internacionals, hagi fet el que hagi fet.

La diferència és que aquesta vegada els beneficis a favor dels independentistes es revisen amb lupa, amb la intenció d’excloure’ls a partir de qualsevol martingala. I torna a haver-hi dues amnisties; una, la que es confronta a la llum pública i, per tant al bombardeig del nacionalisme espanyol. I l’altra, la que s’aplica des de la penombra més fosca del poder madrileny.