El mes de desembre passat, a la jornada sobre Reptes de futur a la viticultura, organitzada a Vilafranca del Penedès per Unió de Pagesos, es van posar sobre la taula, a més de les perspectives de futur del món vitivinícola, el model agroindustrial al Penedès i la necessària convivència amb el canvi climàtic. Cap dels ponents no va poder esquivar la preocupació del sector per la sequera, que en aquell moment no donava senyals de fer un pas enrere.

Aquest estiu i, després d’una primavera generosa, la comissió territorial del Penedès ha aprovat una quarantena de propostes que elevarà a la Taula Nacional de l’Aigua amb l’objectiu de començar a caminar per resoldre un problema que, més d’hora que tard, s’haurà d’afrontar. Entre les propostes hi ha l’aportació d’aigua dessalinitzada per garantir el reg a la vinya. Si d’entrada podia semblar una solució impossible, cada cop hi ha més pagesos que accepten aquesta solució com a vàlida a canvi de poder conservar la collita. La necessària convivència amb el canvi climàtic porta el sector de la pagesia a un canvi de paradigma i, malgrat que les institucions europees no presten gaire atenció a les necessitats del sector primari català, el cert és que a l’Alt Penedès l’agricultura representa al voltant del 14% del valor afegit brut, una mica menys al Garraf i un 7% al Baix Penedès. Però a les comarques del Penedès la viticultura és la base de la indústria agroalimentària, la base de l’enoturisme i, a més, és generadora de paisatges arrelats a l’imaginari col·lectiu. Algun penedesenc s’imagina arribar a Vilafranca sense haver vist els mars de vinyes que envolten la capital de la comarca? El 99% dirien que és una foto impossible d’imaginar. Igual que cap maresmenc no entendria la via del tren sense el mar darrere.

La necessària i inevitable gestió de l’aigua va lligada a la conservació d’aquests paisatges, acceptant-ne l’evolució i el canvi constant. Podem dir que la conservació dels mars de vinyes del Penedès són una responsabilitat col·lectiva? Si l’ecologisme conservador dels anys vuitanta ens ha empès a produir boscos impossibles de gestionar i a Catalunya ha acabat amb la indústria de la fusta que ara fa intents de recuperació, hi ha el perill de caure en la repetició de la jugada per mantenir aquest sector. El canvi climàtic ha vingut per quedar-se i, tant si ho volem com si no, posarà les vinyes en escac. Els experts asseguren que el sector patirà i que molts dels cellers que actualment estan funcionant a la zona acabaran tancant les portes per portar l’activitat a un altre indret o, simplement, canviar l’activitat per adaptar-se a la nova realitat. I això suposarà un canvi de paisatge.

Fins a quin punt podem dir que el paisatge és un dret col·lectiu? Ens afecta la salut mental, el canvi del paisatge? Com ha d’assumir l’administració el nou context si la responsabilitat és col·lectiva? En definitiva, és l’aigua de mar la solució final per mantenir els mars de vinyes?