La llengua i l’ecologisme com a béns de luxe

Potser ja, només amb el títol, algú s’haurà posicionat contra l’economista economicista que vol saber el cost de tot i coneix el valor de res. La reacció esperable és qualificar la llengua i la preservació del medi ambient com a béns essencials de primera necessitat i no de luxe!..., però deixi’m que m’expliqui. Un bé de luxe, a l’economia, és aquell amb elasticitat-renda superior a la unitat; és a dir, quan creix la renda, en més proporció, encara, creix la valoració que fem d’aquests béns. En altres paraules: la llengua, la cultura, l’ecologisme... acompanyen el progrés dels pobles. Dit altrament: quan les necessitats més peremptòries estan ja cobertes, l’interès per la cultura, el respecte a la biodiversitat, la protecció contra el perill de perdre un patrimoni col·lectiu... agafen volada. No podem dir que és la causació, inversa, del progrés; només, simplement, que van de la mà, i cada cop més com més civilitzada és una societat. Com més gran és el desenvolupament d’un país (Suïssa, Noruega, Dinamarca...), més grans són les oportunitats que es perden per fer les coses malament. Per tant, és important tenir un bon sistema econòmic que acompanyi el progrés social, que el faci possible. Per això, la productivitat humana que es deriva de la intel·ligència i innovació de les persones és el capital més apreciat. Com reconeix R. Dalio a la seva magna obra Nou ordre mundial, respecte de per què triomfen i fracassen els països, “són els que afavoreixen el benestar a llarg termini sobre el de curt els que obtenen millors resultats”.

En la mesura que el model econòmic no dona aquest progrés, la cultura i el respecte a la natura pateixen; no li demanis, a qui va cruixit per arribar al final del dia garantint el pa i el dormir, que valori els béns immaterials. Qui arriba amb una pastera, i no en té ni per a despesa corrent, no és esperable que estigui disposat a invertir en coneixement. Qui viu al dia difícilment es plantejarà el llarg termini valorant la importància de la cultura, de la biodiversitat, del futur de la humanitat. Qui s’ha de comunicar per demanar ajut, o un primer treball, és probable que s’aculli a la cultura dominant i no a la minoritzada. I podria seguir. De manera que, cada cop més, les preocupacions pels béns immaterials col·lectius semblen qüestió de ‘jubilats, funcionaris i professors, i capellans –es deia quan n’hi havia d’autòctons!–, amb rendes garantides. I és poc probable que els joves i les classes més fràgils avantposin la llengua, la cultura, la naturalesa, la diversitat natural, aquelles coses que són de tots i no són de ningú... quan les seves pròpies coses estan en risc: arribar a final de mes, amortitzar, peti qui peti, aquella inversió contaminant obsoleta... l’explotació –tragèdia, se’n diu–, dels béns comuns.

Què observem, respecte d’això dit anteriorment? Que el fenomen de migracions massives, i en augment, es produeix en les capes esmentades, més fràgils, i des d’un empresariat que retroalimenta una manera de generar renda allunyada d’una millora de benestar social. I més quan aquestes migracions porten una llengua dominant. Així, per a molts joves escolars, l’esforç requerit per aprendre i utilitzar la llengua pròpia del país, si no té premi rellevant, no interessarà. O uns empresaris a qui el respecte als valors culturals i mediambientals no els suposi un rendiment econòmic, sinó més aviat un entrebanc a l’hora de buscar treballadors o maximitzar el seu excedent, no és esperable que ho facin. Observem si no avui, com són majorment les persones grans les que omplen els teatres i cines, visiten museus, assisteixen a conferències i, per responsabilitat, llegeixen sobre la biodiversitat perduda, donada l’herència que estan deixant als seus nets; igual que classes rendistes més benestants, que compten amb més educació que la mitjana i que, sobretot, es poden permetre els consums culturals. Contrasta això cada cop més amb la realitat dels joves i nouvinguts, que ja no hauran conegut o identificat cap herència del lloc d’acollida, més enllà del viure al dia i qui passa any empeny.

De manera que necessitem ser Suïssa o tenir empresaris compromesos amb la cultura, perquè els convé o perquè, essent megarics, es poden permetre retornar a la societat aquells béns de luxe a qui altrament no els disposaria. Voldríem una economia que impulsés el progrés, i no marginalitzés cada cop més grups de població; que no confongui taxes de creixement absolut i relatiu per capita; que sàpiga distingir entre renda i benestar, consumisme i patrimoni; i que incorpori les externalitats d’una societat més respectuosa amb la cultura com a element de cohesió social, ni que sigui legitimador del mateix sistema capitalista. I, per suposat, requerim, els ciutadans, uns polítics que tinguin clara la defensa del bé comú, amb prou seny i flexibilitat per aconseguir que la majoria dels votants ho entenguin, comparteixin les preocupacions i, així, els votin. Quan un país com el nostre allò que guanya en renda no pot o no ho sap traduir en respecte a la cultura i el medi ambient, tard o d’hora ho acaba perdent en benestar.