Cada dia em sembla que entenc més bé les paraules del poeta Rainier Maria Rilke (Praga, 1875 - Montreux, 1926) quan escriu que “la verdadera pàtria de l’home és la seva infantessa”. Així és que m’he organitzat processos de reimmersió en els paisatges de la meva pàtria segons Rilke, que no és altra que Calonge (Baix Empordà). Paisatges i persones, és clar. Els meus germans. Els meus companys de batxiller a Palamós. Els meus amics de la colla. Ahir, com els darrers matins de dijous cada quinze dies, vaig anar a classe de repàs de territori amb l’amic Salvador Vilar, que em fa de mestre de pràctiques sobre el terreny. Vàrem pujar a l’antic campament dels soldats, desmantellat el 1958 i abandonat als seixanta, i vàrem caminar les rescloses de la riera dels molins. Tres. Les tres que queden. La del molí d’en Maiolas, que era la més propera al poble, a l’altura de Roca Riquel i on ens banyàvem a l’estiu, ja no existeix. Encara quedava un bassalot d’aigua a la resclosa del molí de les roques, a la del molí cremat i a la del molí d’en Lluís. Tampoc existeix la del molí de més amunt, que estava en el torrent dels Lladres, passat el pont rodó, just on comença la pujada de Romanyà. El camí, ara molt transitat és, com tants d’altres camins de bosc, una exposició permanent de cagarades de gos en diferent estat d’assecatge. Som molt porcs, nois! La merda del vostre gos l’heu de recollir als espais urbans i també al bosc!