Cada vegada més, una té la sensació que la vida s’aguanta per un fil. En ocasions es tracta d’un fil físic, de coure, el robatori del qual pot generar un desgavell ferroviari colossal. Altres vegades és un fil virtual, en versió tecnològica, del qual tenim una dependència que ens pot sumir en un autèntic caos mundial. Com l’embolic que es va generar divendres amb l’actualització defectuosa d’un antivirus que va deixar en escac companyies aèries, mitjans de comunicació, bancs, supermercats, hospitals i serveis de tota mena a escala global. La innovació tecnològica té el seu yin i el seu yang. Et facilita la vida en molts aspectes, però t’encadena a una dependència perillosa. I fa un cert respecte aquesta evolució sense límits que ens aboca a un món que s’entrega a la intel·ligència artificial quasi de manera submisa. L’altre dia em va aparèixer un anunci en què es promocionava una aplicació per a mestres que, a través de la intel·ligència artificial, et corregeix els exàmens dels alumnes sense fer res.

Tampoc es tracta de defensar el món analògic i la ignorància digital, però poques mesures s’estan aplicant per posar certes barreres en un sector en què hi ha molt camp per córrer. En aquest sentit, com passa sovint, les institucions van diverses passes enrere en la predicció del problema, que no és l’avenç tecnològic en si mateix sinó la falta de consens per definir fins a on marquem el límit a les multinacionals que maneguen el que és, en definitiva, el dia a dia de les nostres vides. Divendres, la sensació de pèrdua de control era total i el món quasi es va paralitzar per l’actualització d’un antivirus. Els experts explicaven que aquestes situacions només poden passar en comptades ocasions, però també alertaven del perill de posar en poques mans el desenvolupament tecnològic global. Perquè les poques incidències poden tenir conseqüències majúscules. Per tant, es tracta d’un debat que és urgent abordar. I això sí que no se soluciona amb el botó de reiniciar. Caldrà quelcom més humà.