Tot canvia. És inevitable. No es tracta de posar-hi resistència per intentar frenar la transformació. Les coses canvien, evolucionen, i punt. No és ni bo ni dolent, és així, condició natural del fet de viure, i cal entomar-ho com ve.

Canvia, des de fa temps, de mica a mica, primer subtilment, després amb un ritme creixent, la fesomia humana d’aquest país. Qui vulgui un món blanc i només blanc que vagi a la nevera, agafi el recipient on hi ha inscrita la paraula “llet” i s’hi amorri. La resta són tot colors i varietats, com la cervesa; torrada, rossa, negra, clara, perfumada, lleugera, amargant, de blat, de malta, fins i tot de cirera. Tot un arc de gustos i sensacions.

Seria absurd pretendre avui que la societat d’aquest país no fos una corda trenada amb feixos de tots colors. Per altres cultures del món és una obvietat que una societat pacífica i avançada com és aquesta suposa un pol d’atracció, una destinació anhelada on construir una vida millor, la pròpia i la dels fills que sempre acaben venint. I per això Catalunya, i la seva capital, Barcelona, són objecte del desig, destí.

A l’Owen i en Zyan així els ho explicaran els seus pares quan siguin una mica més grans. Ara tot just tenen deu mesos, viatgen en un cotxet de dos pisos per la seva condició de bessons, i encara no saben que el seu pare va marxar ara fa 23 anys de l’Equador per guanyar-se la vida en aquest costat de món que ha acabat acollint-lo.

Els dos germans tampoc saben encara que la seva ciutat és l’Hospitalet de Llobregat, una urbs en constant expansió que conforma ja de forma irresoluble aquest continu de la gran Barcelona que des de la riba del Llobregat es prolonga més enllà del Besòs. Aparenta ser una mateixa ciutat però no ho és. No, l’Hospitalet de Llobregat no és Barcelona, encara que els seus habitants tinguin una relació molt estreta amb la gran capital, tant que fins i tot alguns d’ells prenen part activa en la promoció de l’acte cultural i cívic més important que aquesta celebra al cap de l’any: la seva festa major.

Sí, els petits Owen i Zyan, hospitalencs, fills de la nova immigració d’aquest país, són els protagonistes de l’innovador cartell de la festa major de Barcelona, el cartell de la Mercè 2024. I ho és, d’innovador, perquè aquest any el referent identificatiu de la festa no s’ha creat seguint els cànons tradicionals, sinó que s’ha generat un vídeo cartell on la imatge resultant i que acabarà popularitzada a còpia de ser penjada dels fanals de la ciutat s’ha extret d’un petit curtmetratge obra de la reconeguda productora Canada.

Els bessons s’han alternat en el rodatge de la pel·lícula que representa la descoberta de la festa per part d’un nen de bolquers que fa arrencar l’acció plorant desesperadament, i en el moment que descobreix la màgia de la Mercè es calma i hi queda atrapat. La imatge que se n’ha extret per al cartell és la del nen amb ànim despert i inquiet assegut damunt un llit d’una habitació presa pels colors de la festa.

Canvia tot, també la manera de concebre cartells per a la Mercè. Hi ha una cosa, però, que no canviarà mai, per temps que passi, i és el caràcter obert i acollidor d’una celebració. A divertir-se tothom hi és cridat. A patir del 20 de setembre, l’Owen, en Zyan i la Mercè us hi esperen.