Un premi per a la IBEC

El Memorial Cassià M. Just, la institució del qual vaig tenir l’honor de signar el 2010, s’ha atorgat enguany a la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya. En les bases fundacionals se’n justificava la creació com a “reconeixement a les aportacions a la construcció d’un espai comú basat en la laïcitat com a respecte a la diversitat”, aportacions que havien d’anar lligades, explícitament, “a alguna opció religiosa o de pensament”. Amb els anys, l’esment a la laïcitat ha desaparegut de les bases i és una llàstima, perquè no és funció d’una administració civil atorgar premis de caràcter religiós, motiu pel qual, en el futur, fora bo que se’n recuperés l’esperit inicial que donava ple sentit al Memorial. Tot començà el gener de 1966, a Barcelona, en una conferència pronunciada pel director de la Societat Bíblica amb seu a Madrid. El conferenciant, parlant de l’edició de la Bíblia en idiomes diversos, afirmà, en to despectiu cap a la llengua catalana, que hutus i tutsis tindrien abans les escriptures en les seves llengües que no pas els catalans. Lluny de generar només indignació, l’afirmació catalanofòbica provocà la reacció immediata dels protestants catalans i el 16 de febrer ja es constituïa la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya (FBEC) per fer arribar els textos bíblics a la societat catalana en la seva pròpia llengua, des de l’afirmació de “llur catalanitat i la responsabilitat de fer servir la llengua que Déu ens ha donat”.

El dia 22 ja s’organitza l’entitat, presidida per Benjamí Planes, Pere Bonet de secretari, Àngel Cortès, relacions públiques, amb Francesc Pol, Pere Puig i Salvador Salvadó com a vocals. I també Joan Vallès, Pere Puig i Joan Galmés i, de seguida, Enric Capó, Ricard Giralt-Miracle, Josep Grau i Joan Gonzàlez Pastor. El 1967 es crea una comissió per a traduir el Nou Testament, presidida per E. Capó, amb J. Vallès, P. Bonet, À. Cortès i el mestre de català Bernat Vinyes, militant del clandestí FNC, que fa de secretari. El 1970 surt al carrer l’Evangeli segons sant Marc, primer llibre editat per la FBEC. L’Evangeli de Joan (1974) té un tiratge de 50.000 exemplars i ja van sortint El llibre dels salms (1985), Evangeli de Joan (1988), El Nou Testament (1988), Els proverbis (1990), El Nou Testament. Els salms. Els proverbis (1991), El llibre de Job (1992), L’eclesiastès (1995) i El càntic dels càntics (1996). El 1979 apareix el Nou Testament interconfessional, on intervé la FBEC, i, el 1993, la Bíblia interconfessional sencera. Els protestants Giralt-Miracle, Ricard i Daniel, fan el disseny de moltes de les obres, amb l’elegància austera pròpia de l’estètica protestant europea. El 1988, tres anys després que per motius legals la Fundació esdevé Institució, se celebra el Dia Unit de la Bíblia en Català, promogut per la IBEC, i l’any següent surt el facsímil de Lo Nou Testament (1836). Finalment, arriba La Bíblia (2000), en versió de Samuel Sais i Pau Sais, reeditada el 2007 com a Bíblia Evangèlica Catalana i reimpresa el 2016.

Una altra aportació positiva, també de la IBEC, és la publicació ininterrompuda des de 1968 de la revista Presència Evangèlica. La decisió d’editar-la és presa un diumenge, en la calma del parc de la Ciutadella, per defugir l’ombra censora del nacionalcatolicisme. Àngel Cortès, detingut i empresonat el 1945 per la seva condició de director de la revista independentista clandestina Torxa, en serà el primer director; el 1975, B. Planes, i el 2021, la seva filla Isabel. Cortès i Planes, amb el teòleg Josep Grau, en són els fundadors. És la primera revista protestant íntegrament en català, editada per Salvador Salvadó, d’una nissaga de protestants compromesos també amb el projecte nacional i objecte, doncs, doblement, de la repressió franquista. Cal ser conscients de l’esforç i el compromís no sols amb una fe, sinó també amb una llengua, ja que poques revistes en català han aconseguit d’aparèixer al llarg de més de mig segle, com és ara Serra d’Or, Cavall Fort, Treball, Ressorgiment de Buenos Aires i Germanor de Santiago de Xile. La IBEC, presidida amb encert i empenta, des de 2014, per Noemí Cortès, filla d’À. Cortès, confirma un lideratge femení propi dels nostres temps, continua la seva tasca de difusió de les escriptures en llengua catalana, en un doble compromís, de creença religiosa i de consciència idiomàtica, en un context sociopolític advers d’alienació nacional, assimilació cultural i substitució lingüística.