Infelicitat perfecta

El premi Nobel de literatura del 2019, l’austríac Peter Handke, té un llibre titulat Infelicitat perfecta, aquesta mena de joc que trenca la idea de perfecció i felicitat. En català és l’Avenç qui el té traduït per Marta Pera Cucurell, a la seva col·lecció l’Accent. Una novel·la breu qualificada com un dels millors textos escrits en alemany en la nostra època. Handke escriu sobre la notícia del suïcidi de la seva mare Maria, sobre la categoria de les dones velles, lletges i dolentes. Per què ho va fer? Perquè li havien anunciat que tornaria a casa el seu home que patia d’asma i de tuberculosi alhora i es va adonar que ja no podia més? Se’ls havia acabat l’amor, i no volia viure al costat de l’altre en un distanciament total? Va ser mala sort amorosa el que va marcar el seu final? S’ho demana Simona Skrabec, que n’escriu l’epíleg. Handke explica a Infelicitat perfecta una història que no és tant de resistència o de resiliència, sinó del procés destructor d’assimilació. A la protagonista se li acaba la terra ferma sota els peus, però en aquesta trama sobre la mare perduda, Handcke hi crea un estudi sobre el conformisme dels febles. Per què va seduir el nazisme, i el seu terror il·limitat, por i coacció? La seducció dels que més hi tenen a perdre és clau, com la mare de Handke, i aquells que mantenien una rutina diària de fer la feina de casa, la cuina i tenir cura dels fills i el marit. Què en fa Handke, de tot plegat? Quina construcció literària i d’aiguabarreig amb la veritat i la història? S’ha tornat sord al patiment dels febles, un cop aplaudit i reconegut, construeix una altra veritat?

I el joc no desapareix. Canvien els escenaris i els temps, però els mecanismes de funcionament es mantenen. El joc de seducció segueix els esquemes d’abans i els febles d’ara buscaran el recer de les mateixes idees adaptades al present. Distingir les veritats construïdes, els discursos sincers, dels artefactes d’engany, gran tasca per al lector sepultat, per una felicitat imperfecta.