Que el nostre país és desitjat pels veïns, ens ho va dir ben clar Vicens Vives en analitzar que érem una terra de pas. No cal que mirem la prehistòria ni la història antiga. M’aturaria amb molta joia en el desembarcament dels romans a Empúries i la seva baixada ribes avall, obrint camí, fins a la nostra Tàrraco. Els romans causants de totes les llengües que envolten el Mediterrani des de Roma.

No parlem dels ibers. I oblidem allò de “vinieron por allí”. Eren una civilització autòctona de les ribes del Mediterrani, al golf del Lleó fins a Elx, pel que afecta la llengua catalana. N’és el substrat. Deixo amb recança els tractats medievals, fascinants per a la història del nostre país, i em poso a aquell poble a qui la modernitat llançà per dues vegades un decret pel cap per a anorrear lleis, institucions, constitucions. I, explícitament prohibir de parlar i escriure en la llengua catalana. Protagonistes: 1. El 1714. L’entrada furiosa dels Borbons en la guerra de Successió. 2. 1936-39. El front d’Aragó d’en Franco.

La Guerra de Successió. Tanmateix, de l’entrada al capdamunt del poder del nou Estat, dels Borbons, n’hem parlat amb escreix, els catalans. Cal tenir present que la gran ensulsiada la sofriren les lleis i institucions. La llengua encara sorgeix escrita en escenes de vides de sants, als goigs, en reculls en les cançons populars que en testimonien l’ús. L’Església catòlica predicà en llengua catalana fins després de 100 anys i la utilitza en els llibres de naixements, òbits i casaments. I els estudis actuals demostren que tot el XVIII encara es publiquen llibres d’estudi en llengua catalana (vegeu Mon Marquès). Sense oblidar el calaix de sastre. I textos diversos que manifesten impol·luts una voluntat històrica amb Los condes de Barcelona vindicados. I la Llengua catalana, acompanyada sempre d’un moviment polític que desembocarà en les Bases de Manresa i el Memorial de Greuges, tingué la glòria de la paraula escrita en els Jocs Florals, amb un Jacint Verdaguer que encara recitem. I esclatà la literatura en tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, cants populars. Al 1906, al Congrés Internacional de la Llengua Catalana, fet a Barcelona i encapçalat pel manacorí Alcover Moll, es reconeix la llengua. La creació de l’Institut d’Estudis Catalans aportà entre moltes disciplines el treball de Pompeu Fabra, organitzador combatiu del català modern en un corpus lingüístic filològic ofert en una ortografia perdurable fins ara, com posà en evidència, amb un monòleg organitzat per Òmnium Selva Interior, l’actor Òscar Intente.

2. 1936-1939. EL FRONT D’ARAGÓ. L’altre moment semblant al de la guerra de Successió ens interessa d’especial manera. Amb un cop d’estat contra la República, el general Francisco Franco, després d’escombrar quasi tota la Península, s’aturà a la Franja d’Aragó durant dos anys més, en un acorralament a les terres que no el deixaven passar. El general, alçat el 1936 des de la Legión amb importants fets de guerra, s’aturà a la ratlla del Principat de Catalunya. A prop de Calaceit, lloc on encara es manté la llengua, feu la guerra formal i potent de trinxera a trinxera, fins que ja ho tingué tot destruït, la gent acotada, el front envaït de soldats de la República catalana obligada a renovar els nois caiguts al front, fins arribar als joves de 15 anys, l’anomenada Quinta del Biberó. I aquí hi ha la terrible actuació de guerra: l’aturada de dos anys al Front d’Aragó i la destrossa del poble físic i la del poble humà. Que els nois que hi moriren encara romanen ensota de les terres que passem si anem cap a Aragó. Llavors, ja pogué fer venir l’aviació italiana feixista per atacar Barcelona i fer una ràtzia, de passada, a d’altres pobles i ciutats del Principat.

El 1939, seguint els passos del seu model borbònic, prohibí la llengua catalana, imposa el castellà, obligà les escoles a ensenyar en castellana llengua. Però, com ens diu l’historiador Ruiz Domènec, Catalunya li esclatà des de dins, enmig del 1950. Bé, la meva generació, la que faríem filologia catalana amagada amb un titular hispánicas, aquella generació a cap edat recitàvem La vaca cega. Vèiem al teatre d’afeccionats obres de Sagarra, Els Pastorets de Folch i Torras. I La ventafocs. Llegíem a les velles biblioteques de les nostres cases aquell Patufet genial, que tenia un Massagran i unes Pàgines viscudes seductores.