Dins una llauna de sardines

Si dar­re­ra­ment han pogut viat­jar en avió i ho han hagut de fer en una com­pa­nyia low cost, deuen haver pogut com­pro­var que l’experiència deu ser bas­tant sem­blant a tran­si­tar dins una llauna de sar­di­nes. La per­sona que deci­deix tant la mida dels seients com de l’espai entre file­res, o bé ho fa des d’una taula del seu avió pri­vat, o bé segueix els estàndards d’un país de gent esqui­fida. Només que a algú se li acu­deixi esprémer una mica més el negoci –i la nos­tra but­xaca– i afe­gir un parell de file­res per avió, aca­ba­rem volant amb els genolls fre­gant-nos la cara i els peus sobre la cadira, i temo molt que així seguirà el procés de reducció de l’espai fins que només els con­tor­si­o­nis­tes que no arri­bin als cin­quanta qui­los puguin enlai­rar-se. No par­lem ja de quan tens assig­nada la cadira del mig i, per tant, si l’avió va ple, vas flan­que­jat per una per­sona a cada banda. Seure allà és com situar-te entre dos llançadors de gani­vets d’aquells dels espec­ta­cles de circ, però can­vi­ant gani­vets per col­zes. Que ja podem enten­dre que hem per­se­guit ofer­tes de vols fins que hem tro­bat la més econòmica –fa temps que no podem par­lar de barata i ja se sap que tot el que puja no sem­pre baixa–, com tam­poc no podem aspi­rar a viat­jar com si esti­gues­sin en l’Air Force One. Fins aquí hi arriba tot­hom. Però és que volar s’ha con­ver­tit en una prova de foc no apta per a qui pateix reuma o qual­se­vol altra malal­tia dels ossos. El més curiós és que les com­pa­nyies, cons­ci­ents que el seu ser­vei està ben lluny del que ofe­ri­ria una sala de mas­sat­ges, han vist una opor­tu­ni­tat en aquesta càmera de tor­tura. El dar­rer invent, o almenys el dar­rer que he des­co­bert, és ofe­rir durant el vol la pos­si­bi­li­tat de par­ti­ci­par en jocs d’atzar. No està mal vist, tenint en compte que més d’un pas­sat­ger deu somiar a ser l’afor­tu­nat, ni que sigui per poder pagar-se una cadira en con­di­ci­ons.