Una història d’aigua, llengua i fronteres

Par­ti­cipo del club de lec­tura que han mun­tat un grup de veïns de Cama­rasa, a la Noguera, i aquest mes de juliol vam deci­dir com a acti­vi­tat de fi de curs fer una visita en grup a Mequi­nensa, al Baix Cinca. Havíem lle­git Camí de sirga, de Jesús Mon­cada, i no hi ha res més espe­cial per a un lec­tor que poder visi­tar en per­sona allò que fins lla­vors només havia exis­tit en el món de la ima­gi­nació. És clar que la Mequi­nensa del lli­bre ja no exis­teix, perquè pre­ci­sa­ment el lli­bre tracta del pro­gres­siu ender­ro­ca­ment de les cases, i qui diu les cases diu tot un món, per tal que el fran­quisme cons­truís l’embas­sa­ment de Mequi­nensa.

Les cases ja no hi són. La part més baixa del poble va que­dar inun­dada per l’Ebre. La més alta va ser peno­sa­ment aban­do­nada al llarg dels anys següents. A mesura que una casa s’ender­ro­cava, els habi­tants mar­xa­ven cap al nou assen­ta­ment aixe­cat uns cen­te­nars de metres més enllà, a la ribera del riu Segre, just abans de la desem­bo­ca­dura a l’Ebre. Però, de l’antiga Mequi­nensa, hi han que­dat els car­rers, alguns d’ells encara amb els antics empe­drats, i les parets i fona­ments d’algu­nes cases, con­ver­ti­des ara en uns minúsculs rec­tan­gles de ter­reny on crei­xen matolls. “Astí hi havia el cine, un dels dos cines del poble, i aque­lla era casa dels meus iaios, on jo hi anava després del col·le per dinar”, expli­cava la guia, una mequi­nen­sana ama­ble que atén les visi­tes guia­des amb pro­fes­si­o­na­li­tat i paciència.

Es va crear una situ­ació curi­osa: els de Cama­rasa també venien d’un poble mar­cat per l’aigua, per la cons­trucció d’un embas­sa­ment a la con­fluència del Noguera Palla­resa amb el Segre, ara fa més de cent anys, punt d’inici de l’elec­tri­fi­cació del país. El poble de Cama­rasa, també enfi­lat per un turó amb el riu als peus, es va con­ver­tir durant uns anys en lloc d’aco­llida de cen­te­nars d’obrers en una cons­trucció penosa que va cobrar-se dot­ze­nes de vides i amb unes con­di­ci­ons de tre­ball tan abu­si­ves que van encen­dre l’espurna de la històrica vaga de la Cana­denca. Tant la guia mequi­nen­sana com els visi­tants de Cama­rasa viuen a la riba del mateix riu, com­par­tei­xen la mateixa aigua, i també la llen­gua. Però la guia feia una cosa curi­osa: de tant en tant, atu­rava la frase i pre­gun­tava si aque­lla paraula l’havien entès, pen­sant-se que aquells cata­lans pot­ser no enten­drien les vari­ants locals. Resul­tava, però, que mol­tes d’aque­lles vari­ants locals també eren locals per als de Cama­rasa. Aque­lla guia pot­ser li pas­sava com a altres par­lants de llengües mino­rit­za­des: estan tan acos­tu­mats que els diguin que amb la llen­gua de casa no els ente­nen i han inte­ri­o­rit­zat tant que la seva parla és sin­gu­lar i aïllada, que ni tan sols es veia segura de fer-se enten­dre amb els que viuen uns quilòmetres riu amunt.

Quan els polítics de Lleida rei­vin­di­quen Lleida com a capi­tal, ho fan per atreure com­pra­dors als seus comerços. Però podrien començar per aquí: per ser una capi­tal de debò, i donar aixo­plug cul­tu­ral i polític a la població que es va que­dar sense ciu­tat de referència quan es va esta­blir la fron­tera pro­vin­cial.