Olímpicament trist

La nostra ingenuïtat olímpica va perdre la virginitat quan, després que Samaranch proclamés que els Jocs de Barcelona havien estat els millors de la història, vam saber que sempre repetia la mateixa frase al final de cada edició, fos el país que fos. O quan vam saber que cap de les interpretacions vocals i instrumentals escoltades en la cerimònia inaugural eren en directe sinó en rigorós enllaunat perquè el Comitè no es pot permetre cap errada. La cirereta l’havia posat la retransmissió del desembarcament de la flama a Empúries, quan el canal olímpic compartit va censurar l’exhibició de la pancarta Freedom for Catalonia desplegada per activistes catalans davant la tribuna de manaires mundials. Del noranta-dos ençà ha plogut molt, no prou per depurar el Sena, però sí per poder criticar sense por de profanar cap esperit olímpic la cerimònia de París, farcida amb seqüències enregistrades, tòpics gals i un vestuari propi d’una Ágatha Ruiz de la Prada en hores –més– baixes. I sobretot vista amb el temor que tants ballarins dansant damunt les barques potentment il·luminades sota la pluja inclement pogués acabar amb algun electrocutat en directe. Això sí, també amb alguna gloriosa picada d’ullet republicana amb decapitacions reials mostrades davant els convidats coronats, la irreverent representació del sant sopar en homenatge al col·lectiu LGTBI o la reivindicació dels trios sexuals. Després, només d’engegar les competicions ha començat un altre degoter, el de notícies extraesportives. Com el recordatori punyent que un dels atletes de l’equip neerlandès de vòlei havia estat condemnat per haver violat a Londres una nena de dotze anys quan ell en tenia dinou. La penúltima polèmica gravita damunt la boxejadora Imane Khelif, situada a la diana de l’extrema dreta perquè venta cops de puny més forts que en Popeye. Aprofiten per carregar contra les persones trans, però ella va néixer dona, amb nivells de testosterona alts. Fins i tot l’Ayuso hi ha posat cullerada fatxenda. Dones intentant treure d’una prova de dones una dona nascuda dona, el súmmum masclista. En fi, tot molt poc olímpicament edificant. Almenys, que el Sena pugui competir en bacteris amb qualsevol riu de Bangladesh sí que és un homenatge a l’Egalité.