Bon dia, Catalunya!

Em diuen que es vol oferir un sopar “informal” d’homenatge a Salvador Escamilla per tal de recordar que fa dinou anys que desafià la situació imposada saludant els oients de la ràdio amb un senzill i històric “Bon dia, Catalunya; bon dia, Balears!”.

A més d’aquesta gosadia, Salvador Escamilla va tenir un mèrit més gran: organitzar-s’ho per a poder repetir-la. La continuïtat ha estat sempre el gran problema de la Catalunya contemporània, i en aquells anys miserables qualsevol esforç de continuïtat era terriblement dur, perquè obligava a passar les més incòmodes maromes. Escamilla les passà, i en resultà inevitablement esquitxat, de totes bandes. Jo sé que em permetrà dir-li que tenia alguns visibles defectes però és d’absoluta justícia reconèixer que fins i tot servien per a emmascarar la profunda virtut de la seva acció constant, infiltrant, normalitzadora. Escamilla connectà amb un públic que ningú no havia atès, i això bé s’havia de fer; en la història de la ràdio dels anys seixanta, la presència de Salvador Escamilla és inesborrable, perquè obrí una porta indispensable en aquell importantíssim mitjà.

Els anys 1960, 1961 i 1962 són anys d’una sembra extraordinàriament fèrtil, com ho demostren els fets següents, i no pas únics: s’organitzen els primers cursets de català a la Universitat de Barcelona; s’institueix el Premi Sant Jordi de novel·la, que enllaça amb el Joanot Martorell; es publiquen dos llibres de poemes tan influents com La pell de brau, d’Espriu, i Vacances pagades, de Pere Quart; neix la Nova Cançó i Els Setze Jutges; es funda l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, a Barcelona; el català compareix a Ràdio Popular de Mallorca, gràcies a les rondalles de mossèn Alcover; es constitueix Òmnium Cultural…

El bisbe de Mallorca ordena fer la catequesi en català a tots els infants que el parlin, i Ràdio Joventut d’Inca emet lliçons de català; se celebra clandestinament el Primer Congrés de Cultura Catalana; neix a Vic, amb la protecció eclesiàstica, la revista “Oriflama”, i és oportuníssima la publicació del Diccionari castellà-català i català-castellà de Santiago Albertí; s’edita el Nou Testament, traduït pels monjos de Montserrat, amb més de 100.000 exemplars, i Signe, un volum de normes pràctiques de gramàtica que feia molta falta; es crea Edigsa, discos catalans. Joan Ballester inicia les Edicions d’Aportació Catalana, s’acaba la publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear i és fundada l’Obra Cultural Balear; a València, l’editorial Estel. Neixen Els Joglars, i Difusora General del Llibre primera distribuïdora de llibres catalans. I encara més: dues iniciatives editorials decisives: Edicions 62 i Cavall Fort.

L’inventari, com veiem, és ric i significatiu. En poc temps hi ha una gran florida d’entusiasmes, i la gent més diversa –Escamilla, Raimon, Francesc de B. Moll, Tremoleda, Espar, Passola, Max Cahner, capellans, lletraferits, professionals i gent silenciosa i activa– fa el mateix trajecte per diversos camins.

I amb diversos accents es multiplicava el “Bon dia, Catalunya!”.