El factor humà
Un grum entre la Llum i la foscor
Hi ha poques coses que tinguin més sentit que posar en un lloc destacat de l’exposició Connectem, que commemora els 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio, un vestit de grum dels que es van utilitzar en el rodatge de la sèrie Tres estrelles, protagonitzada pel Tricicle. És el com, perquè la disfressa de roig intens destaca de forma evident en un fons negre i juga l’efecte sorpresa en el visitant que se la troba com apareguda del no res, però sobretot és el què, ja que el de grum és un ofici al servei de les persones –en la seva condició de clients d’hotel–, i aquesta és la funció que justifica l’existència d’uns mitjans públics de ràdio i televisió; servir el ciutadà oferint informació (que és un dret) i entreteniment (que és una necessitat).
La visita al Connectem pot ser una de les activitats interessants a fer en aquest mes d’agost, per a aquells que es quedin a Barcelona o per a aquells que hi vinguin per vacances. Un cop superat l’embolic d’accés que representa el laberint de les obres a la plaça de les Glòries, entrar a l’edifici del Disseny Hub Barcelona, la popular grapadora, és sempre un exercici estimulant. I pel que fa a l’estimulació, la immersió en 40 anys de televisió i ràdio hi fa la resta.
La mostra intenta posar al mateix nivell les dues marques de la casa, la televisió i la ràdio, però en aquest ofici de comunicar s’hi fa bona la dita dels que carden la llana i els que cultiven la fama, i com que el segle XXI és, per sobre de tot, el de la imatge, passa que la presència de TV3, amb els seus productes, les seves cares conegudes i els seus programes d’èxit incontestable acaba acaparant l’atenció del visitant.
Només pel primer escenari de l’exposició ja paga la pena fer-hi la visita. En un plató de telenotícies reconstruït, que permet experimentar amb les sensacions dels presentadors, s’hi projecta un vídeo de quaranta efímers capítols, com un resum mínim però necessari per refrescar la memòria dels fets transcendentals ocorreguts durant els darrers quaranta anys. Arrenca amb el naixement de Victòria Anna, la primera nena proveta, i acaba amb la sequera que ha posat el país a un pas del col·lapse.
A partir d’aquí és un viatge constant per les cares, les veus i els programes que des de principis dels anys vuitanta han entrat cada dia a casa dels catalans. I per no perdre-se’n detall, una altra pantalla gegant en una sala on els espectadors poden seure en cadires com la butaca del convidat de Tres senyores i un senyor, o el Chester de Santi Millán i Jose Corbacho del programa A pèl, o la butaca amb pell de vaca de La cosa nostra de Buenafuente.
La mostra no embafa, acarona amb la idea del menjar poc i pair bé. Al costat del vestit del grum hi ha l’inconfusible corpiño blau on la Lloll Bertran s’embotia per fer l’esperpèntica Vanessa, i també en un lloc destacat apareix l’espectacular vestit negre, a base d’una cua llarguíssima de bosses d’escombraries, que la Llum d’Eufòria va fer servir per cantar Cua de pantera.
El recorregut el tanca un reclam tenebrós, tràgic; la gran maqueta del poble de Tor amb què s’ha gravat el serial pallarès. Molta maqueta, molta neu de broma, molt periodisme del bo, molt anunci de posar-hi llum però encara molta foscor sobre qui va matar Sansa. Caldrà una altra sèrie, o una altra exposició.
