Unir i servir, què i qui?

El junquerisme era (o és) amor i el president Illa es presenta com el monitor en cap d’un gran foc de camp. Unir i servir, diu. Si recuperés al novembre el control del partit i les dues formacions continuessin en tractes, Catalunya podria pujar al cel aquest mateix Nadal. A menys que a Jéssica Albiach se li entravessin els núvols, com el Hard Rock, i ho retardi. Ja veus! El missatge és clar, net i polit. O ho sembla. “Unir i servir.” És, ras i curt, això, sí. Ras i curt i coça al fetge! Què vol unir Illa? I qui vol unir? I, sobretot, a l’entorn de què vol unir els qui vol unir? Vol unir respectant “la pluralitat i la diversitat del poble de Catalunya en moments en què, aquí i arreu, els plantejaments divisius, demagògics i populistes avancen”. Per això va començar no convidant a la presa de possessió ni Vox ni Aliança, que representen 400.000 ciutadans. Quina manera d’unir! Governar per a tots i marques com a vedells els representants de la ciutadania? I per què m’ha d’unir, a mi, que em vull separar? Unir-me a què? A Espanya? Ja hi som, no? Vol dir que ens vol unir més? Que la unió no és prou consistent? Que potser no és ni unió? I si vol, com diu, governar per a tots per què s’entesta a unir-me si el que vull és separar-me? Dir que es vol “unir” i governar “per a tots” en un país amb dos milions d’independentistes confessos és de verdader foc de camp. Com era allò? Foc, foc, foc joliu? Crema, crema amb gran delit? Foc, foc, foc joliu? Alegra’ns la nit!