Salvat-Papasseit, el poeta jove

A Joan Salvat Papasseit, escriptor barceloní mort jove, als 30 anys, a causa de la tuberculosi, se’l va relacionar al llarg de la seva vida amb el cristianisme, amb el socialisme, amb l’anarquisme i amb el catalanisme que llavors en deien separatista. El defineixen com d’extracció humil, d’esperit rebel i enèrgic, optimista, vital i autodidacte. Fill d’una mare d’ètnia gitana, el seu pare va morir jove, d’accident, quan treballava de fogoner a la Companyia Transatlàntica, cosa que va fer que ell i el seu germà quedessin uns anys sota la protecció d’un asil naval i que assistís a classes al vaixell Tornado, enfonsat durant la guerra civil. Entre d’altres feines va fer d’aprenent d’adroguer i de tallista d’escultura religiosa. També va treballar dos anys com a vigilant nocturn al Moll de la Fusta i per això ell sabia el que era guardar fusta al moll, tot i que això li va acabar de malmetre una salut ja de si mateixa fràgil. Aquest agost, el dia 7, ha fet cent anys de la seva mort i amb aquest motiu el Departament de Cultura i la Institució de les Lletres Catalanes han impulsat l’Any Salvat Papasseit.

Vaig conèixer com tanta gent de la meva generació Salvat Papasseit pel poema La meva amiga com un vaixell blanc, que va musicar Ramon Muntaner a l’imprescindible LP Cançó de carrer. Abans havia escoltat, sense saber-ho, poemes seus en veu de Guillermina Motta, que va musicar Visca l’amor i Mester d’amor el 1968. I buscant des de llavors vaig recuperar el disc Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor de 1975. Com sempre, l’Ovidi. Tot i que segurament el que més vaig escoltar va ser l’LP Res no és mesquí que li va dedicar Joan Manuel Serrat, on hi havia també la Cançó per a Joan Salvat-Papasseit, amb un text que barrejava, com és habitual en alguns homenatges del cantant del Poble-sec, paraules del poeta i seves. Després he sabut que Eduard Toldrà el va musicar i Núria Espert el va recitar, així com el van cantar els imprescindibles Martí Llauradó i Rafael Subirachs, Toti Soler, Feliu Ventura, Josep Tero, Loquillo i Maria del Mar Bonet. I me’n descuido.

En el centenari de la seva mort es vol restituir Salvat-Papasseit com a poeta referent. De fet, va ser la Nova Cançó, als anys 60, qui el va reivindicar i va recuperar els seus poemaris, llibres de prosa i narrativa juvenil, dedicada a les seves filles, Salomé i Núria. Izaskun Arretxe, de la Institució de les Lletres Catalanes, el defineix com “el poeta que no va tenir estudis, només lectures, i segurament això el fa més atrevit en les formes”. Ara, amb motiu del centenari, del qual és comissari Ferran Aisa, es faran reedicions i noves edicions dels seus llibres. Es torna a publicar la seva Poesia completa, d’Edicions 62, amb pròleg d’Enric Casasses i edició a cura de Jordi Cornudella. També Lo Diable Gros la publica, amb edició de Jordi Martí Font. I Comanegra treu al setembre a la seva col·lecció de còmics L’esplendor davant l’abisme d’Agustín Comotto amb epíleg de Raquel Santanera.

Recuperem Salvat Papasseit, el poeta sempre jove, que s’autodefinia com d’imaginació escassa. “Tot el que he escrit ho he vist o viscut”, i per això no va escriure mai “sense mullar la ploma al cor”. Etern!