Quanta energia cal per autoabastir un poble?

Aquesta és una pregunta rellevant davant les reticències o, fins i tot, l’oposició dels municipis petits a acceptar la instal·lació de plantes fotovoltaiques o parcs eòlics al seu terme. En general, es veu desitjable que el mateix municipi produeixi l’energia que necessita. El model que es considera adequat a aquest objectiu seria el de plaques solars a les cobertes dels edificis, complementades amb horts solars de dimensions reduïdes i, on bufa prou vent, algun aerogenerador de propietat comunitària. La impressió generalitzada és que el consum (per capita) és molt inferior al dels nuclis grans amb activitats industrials intensives en energia i que, per tant, les grans instal·lacions d’energia renovable són una manifestació més de la subsidiarietat del món rural respecte del món urbà. Analitzem-ho.

Considerem, primer, l’energia consumida directament per les llars. Volem dir aquella energia que té associada la factura corresponent de gas, gasoil, llenya o electricitat. La mitjana de les llars catalanes és de 3,1 MWh a l’any per persona. També paguem els carburants dels quals ens proveïm en una estació de servei que, probablement, estarà situada en un altre municipi. Són 4,6 MWh (per persona i any). A aquests consums hi hem de sumar la despesa energètica de serveis públics o privats situats al municipi. Com que molts dels serveis es troben en poblacions més grans (institut, hospital, superfícies comercials, etc.), el consum d’energia del poble per aquest concepte serà inferior al de la mitjana de Catalunya (2,7 MWh). Fins aquí sumem al voltant de 10,4 MWh per persona i any, que traslladats a un municipi de mil habitants voldria dir instal·lar uns 6,5 MW de potència fotovoltaica que ocuparia unes 11 ha o, alternativament uns 5 MW eòlics (un aerogenerador de 6 MW i uns 200 m d’alçària).

És molt? És poc? No fem valoracions encara, que el càlcul no s’acaba aquí. De la mateixa manera que el municipi gaudeix de serveis de fora, la majoria dels béns que consumeix han estat produïts en alguna fàbrica llunyana des d’on s’han de transportar fins al poble. Ens fem, doncs, la pregunta “a qui s’ha d’imputar l’energia que s’ha gastat per fabricar i transportar aquests bens?” Ens referim, per exemple, a l’energia del gas que ha servit per cuinar el pot de llegums; o a la del gasoil que necessita el camió que els ha transportat; o, fins i tot, a la de l’electricitat per a produir el vidre de l’envàs. Aquesta energia que no paguem directament, sinó que ve amb els béns que consumim, s’anomena energia grisa (indicant que passa desapercebuda) o, en anglès, embedded energy (que es troba a dins). El beneficiari d’aquesta energia grisa és el consumidor; per tant, és a ell a qui se li ha d’imputar. A efectes pràctics, l’energia consumida pel sector industrial o pel sector del transport s’ha de repartir de manera equitativa a cada ciutadà, tant si viu prop d’una zona industrial com en una masia.

Ara sí que estem en condicions de calcular el consum d’energia que s’ha d’imputar a un municipi: serà proporcional al consum de tots els béns i serveis de la seva població; per tant, en una primera aproximació, serà proporcional a la seva població. Situem-nos, doncs, a l’horitzó del 2050, en què s’haurà completat la transició energètica. Segons la Generalitat, el conjunt del país necessitarà 113 TWh (milions de MWh) d’energia elèctrica (i 38 TWh de combustibles renovables). Aquesta quantitat és un 33% inferior a l’energia primària que consumim actualment, gràcies al fet que les renovables i l’electricitat són més eficients que no pas els combustibles fòssils i l’urani. Si repartim aquesta energia proporcionalment a la població, un municipi de mil habitants consumirà 14.000 MWh d’electricitat que es poden produir amb 8,8 MW de potència fotovoltaica (que ocuparia unes 15 ha) o amb 6,7 MW de potència eòlica. De fet, per a un municipi petit seria més, ja que els seus habitants es veuen obligats a desplaçar-se més i solen viure en cases unifamiliars amb un consum de calefacció molt més gran que el d’un pis. Per altra banda cal considerar que quan manqui el sol o el vent, el municipi necessitarà recórrer a centrals de bateries i de l’energia produïda en altres llocs.

Apliquem, ara, el resultat a un municipi de dimensió mitjana; per exemple, una capital de comarca com Banyoles de 20.000 habitants. Es necessitarien 300 ha de sòl ha per cobrir la seva demanda directa i indirecta d’energia elèctrica, cosa que equival gairebé a tres vegades l’àrea que ocupa l’estany. Podem esperar que sigui el mateix municipi qui ho resolgui?

Convidem el lector a fer els seus propis càlculs tenint en compte la població del seu municipi (o comarca). Fet el càlcul, el lector podrà valorar si el resultat és més petit o més gran que no es pensava. Per concloure: si us plau, abans d’oposar-vos a una instal·lació d’energia renovable, feu aquest càlcul tan senzill. I després, parlem dels macroprojectes.